L’aparició del teatre de l’absurd ve relacionat amb la fi de la II Guerra Mundial i un clar desencís a la humanitat que havia perpetrat un genocidi al cor d’Europa, i que va resoldre la derrota japonesa amb dues bombes atòmiques que van matar 100.000 víctimes innocents a Hiroshima i Nagasaki. El teatre de l’absurd venia a ser una denúncia al llenguatge, a les formes que, aparentment racionals, havien justificat la barbàrie.

Per això, l’absurd, com si fos una mena de dansa butoh, (un clar referent a casa és Andrés Corchero: Body as evidence) aboca a una perplexitat que grata l’ànima, transcendent, tot i les puntes de sarcasme amb “la cascada de cagades”, que visualitzaven els personatges de La cantant calba. Eugène Ionesco (Deliri a dos, Les cadires) però també Samuel Beckett (Esperant Godot, Dies feliços, Final de partida) o Fernando Arrabal (Fando y Lis), pronostiquen una societat postapocalíptica, narcotitzada de quotidianitat i d’un conformisme poruc.

Aquesta Opereta imaginària, en canvi, dispara cap a la paròdia. Juga amb els equívocs teatrals (“hem perdut l’entreacte; anem-lo a buscar!”). Provoca amb la segmentació del personatge o de l’actor, que es desdobla, trenca la màscara i es mostra divertidament desorientat i amb la voluntat que el públic també perdi el seu espai i rigor habitual.

Albert Arribas (Les bacants, El gos, El jardí…) és un director amb olfacte i trapella que aprofita cada rèplica per desmanegar el focus i disparar la cançó des del moment i la posició més inesperada. Si més no, aquesta és la sensació que vam tenir a l’assaig general de dimarts passat. En això, remet a un Carles Santos (Patetisme il·lustrat). El joc de paraules, d’equívocs poca-soltes i lúcids alhora (que aixequen riallades inesperades entre la platea, que es diverteix, incrèdula) relacionen Valère Novarina amb la poesia visual de Joan Brossa. En aquest desordre voluntari, es repeteixen uns patrons que demostren la coherència beneita del muntatge. Ara, la buidor de Novarina també s’ha sabut llegir des de l’abstracció com la suggerent coreografia de Cesc Gelabert, amb la mirada del desaparegut Moisès Maicas (Escrit en l’aire).

Arribas repeteix amb bona part del seu equip: Antònia Jaume, (F.R.A.U.), Màrcia Cisteró (Moro com a país) O Oriol Genís. Igual de juganeres són Mònica Almirall, Roosevelt Jimenez i Griselda Ramon. Aquesta última, per cert, arrenca amb un falset que es podria confondre ben bé amb Wanda Pitrowska (alter ego de Xavier Albertí). De colofó, el monòleg d’Oriol Genís com si fos el bomber a l’hora de prendre el te narrant el principi de la seva novel·la i la revolució a la platea en què uns aplaudeixen els altres, sense veure quina és la sortida. Divertits, juganers, còmplices (aneu amb xavalla, per si la gorra!)