Tot un despropòsit el que ha muntat Albert Arribas al Centre de les Arts Lliures, la Brossa. El guisat porta per títol Opereta imaginària, i costa horrors d’etiquetar, perquè es tracta d’una voladura controlada de les convencions escèniques i, alhora, un homenatge mordaç als tòpics del teatre. S’hi ofereix una desfilada dadaista de personatges sense cap ni peus, presències desconcertants que no atenen causes ni motius, cossos en moviment dissociats de la paraula. Els mots projectats xoquen contra rèpliques que no arriben a ser-ho, regna una gratuïtat que no busca continuïtats argumentals ni respostes, un festival de frases que esclaten com focs d’artifici. El somni patafísic d’Alfred Jarry disparat a través de l’absurd de Ionesco i aterrat sobre la poesia de Brossa. No falta la música impossible –enyor de Carles Santos– ni l’humor de Marthaler sepultat pel barroquisme d’un teatre utòpic. Excés postestructuralista, nihilisme desfermat: el desgavell dona la volta i torna en forma de diversió per a espectadors amb la ment oberta de bat a bat.

Cabaret transdialèctic

L’opereta, un gènere que ens remet al substrat popular (que aquí no ho és pas), una mena de cabaret salpebrat de cançons amb el lirisme extravagant de la veu de Griselda Ramon. No és l’única presència desconcertant: Roosevelt Jiménez taconeja contrapunts sense paraula i, fins i tot, trobarem la intervenció casual d’un turista del Born. Entre el magma discursiu, s’enuncien batalles semàntiques que, com en els grecs o Shakespeare, transcorren lluny de l’escenari. Presenciarem enfrontaments dialèctics amb més aparts que diàleg, dignes d’una obra de Pierre de Marivaux dirigida per Flotats. Mentre es fa menció del recurrent tren que escapa a Moscou, les tres germanes escèniques que formen Mònica Almirall, Màrcia Cisteró i Antònia Jaume demostren en les seves carns que l’ofici d’interpretar no té fronteres ni límits, superbes en l’explosió de registres. Al seu torn, Oriol Genís canta a Edip sense complexos i eleva el seu monòleg de la novel·la-diàleg a la categoria d’esdeveniment, una proesa només a l’abast dels actors més estratosfèrics. Bravo també pel vestuari de Manuel Mateos a conjunt amb l’astracanada general, i la il·luminació de Marc Salicrú, que és l’escenografia d’un espai buit i, tanmateix, saturat de grans troballes.

Somni metateatral

Director en ratxa, recent premi Serra d’Or, Arribas ha trobat un guant fet a mida en el metateatre del suís Valère Novarina, un autor impossible, de culte i per a cultes, poc representat a casa nostra amb comptades excepcions com el cicle que li va dedicar el BarriBrossa de 2010. Aquell va ser el germen d’una adaptació inversemblant, “un somni llargament somiat”, segons el director i gairebé coautor d’una traducció simbiòtica que mereix algun premi. Cal passar per la sala del del Born per veure el súmmum de la trajectòria de Centaure Produccions, un conjur de rebuscat primitivisme amb els intèrprets i la paraula al centre del big-bang. Sense ser una obra per a tota classe de públics (o tot el contrari per la seva faceta impossible), Opereta imaginària és un projecte fascinant, nou encert de la Brossa, sí, però un espectacle que per la sana i desbordant ambició que atresora hauria d’estar avalat pels grans equipaments públics. Sigui com sigui, aquesta nova “arribassada” és una de les gamberrades de la temporada.