Cristina Clemente que té en cartell aquestes dies també l’èxit Lapònia al Condal, aconsegueix commoure des de la naturalitat i posant al centre de l’escena les mastectomies dels concerts de pit. Una mena de meteorit estrany presideix l’escenografia de Max Glaenzel. Tot pivota sobre aquest ésser que anirà simbolitzant el tumor que fa coincidir tres dones de perfils i caràcters ben diferents. Sergi Belbel opta per una solució similar a la d’El crèdit en l’escena final en què aquest element estrany es converteix, ara sí, en l’estudi de ràdio, en el que es revela la veritat a l’audiència.

L’autora, que va ser de les primeres a parlar de l’Alzheimer, des de la mirada infantil (Volem anar al Tibidabo) i de destil·lar el càncer (Vimbodí vs Praga), ara aborda un tabú sense filtres. Ho fa ben documentada per metges i, sobretot, pacients que han superat la malaltia, i han hagut de passar pel tràngol de por i dolor de la quimioteràpia, la radioteràpia, la pèrdua d’un pit, la seva reconstrucció (o no, com a Adéu, Jane).

Clemente situa tres dones amb edats i plantejaments vitals antagònics. Que siguin tres, implica que quasi sempre una és la diferent de les altres. La confiança entre elles fa que es puguin riure d’elles mateixes i, alhora, i abraçar les seves pors. Per això, l’obra empodera, desmitifica el tabú i oxigena en l’escolta. La sororitat femenina batega sense arraconar el sexe masculí que també s’hi pot identificar a través de les parelles (perfectes, porugues, heroiques, escandaloses…). Són un bon mirall dels tres personatges que interpreten un triplet molt ben compensat: Àngels Gonyalons (L’alegria que passa, Llegat), amb una frescor i maduresa envejable; Sara Espígul (Ovelles, Fitzroy, Monopoli), sempre afinada sigui en to de comèdia o de drama; i una debutant Sara Diego (que és el terratrèmol còmic que sacseja tanta hipocresia). Dones de ràdio serà un dels èxits d’aquesta temporada.