Delicat. Delicadíssim. Proposar-se elevar a la categoria de comèdia, que té com a eix principal la plaga del càncer de mama que assota la població femenina d’entresegles, pot semblar una temeritat. Però l’autora Cristina Clemente (Barcelona, 1977) té les eines dramatúrgiques suficients per aconseguir que tot el que l’aposta té d’arriscat es transformi en una mirada optimista, desinhibida, irònica i saludable, tant per a les espectadores que han viscut en pròpia pell la mala ratxa com per a aquelles que afortunadament no hi han passat i també, esclar, per a aquells espectadors que potser ho han viscut, sisplau per força, per proximitat familiar o d’amistat.

«Dones de ràdio», que juga amb la doble accepció de la “ràdio” de les ones i l’escurçament del tractament de “radioteràpia”, és un d’aquells espectacles que té tots els déus de cara i en el qual tots s’han conjurat per obtenir un resultat tant brillant com emotiu i entusiasta (l’aplaudiment espontani a peu dret de tot l’auditori ho certifica), que beu de la fortuna d’un text de Cristina Clemente viu, dinàmic i ple també de punxes d’esbarzer; una direcció de Sergi Belbel tocada per la gràcia teatral, tant escassa de trobar; i una interpretació tripartita d’alt nivell: la magnètica i exultant de l’actriu Àngels Gonyalons, una mediàtica comunicadora radiofònica que és la reina, roig encès, com diu ella mateixa, de la pista; l’afable, tímida, sensata i falsament ingènua de l’actriu Sara Espígul, una infermera que viu gairebé només per la seva filla petita; i la desmarxada, argotípica, frenètica i generacional tipus XXI de l’actriu Sara Diego —nissaga Diego i Boladeras—, una jove monitora que fa hores de pati i menjador en una escola, tot i que admet que no li fan gaire gràcia les criatures.

Les tres protagonistes de «Dones de ràdio» han passat, cadascuna amb crcumstàncies diferents, pel diagnòstic, el tractament i la rehabilitació d’un càncer de mama. Són tres generacions diferents: la dels cinquanta (la comunicadora radiofònica), la dels quaranta (la infermera) i la dels trenta (la monitora). El destí les ha ajuntades les tres i la trama de ficció de Cristina Clemente les ha convertit en la veu diversificada però també unitària i carregada de realisme de les vivències, les angoixes, les pors i les lluites que han de sortejar les dones que són tocades pels daus de la mala sort quan, després d’una revisió ginecològica o d’un malestar inusual al pit, reben la notícia del seu diagnòstic.

«Dones de ràdio», una obra que ja ve del Festival Temporada Alta, que ha fet una primera gira per Catalunya, que fa ara temporada a La Villarroel i que tot fa pensar que no tindrà data de caducitat i que aviat es veurà en l’opció de fer una reposició més endavant, conté tots els ingredients d’una estructura dramatúrgica que no permet que els espectadors se’n despengin en cap moment.

Les intervencions de cadascuna de les tres actrius protagonistes —sempre en clau narrativa— s’alternen amb els diàlegs, les reaccions o les respostes d’altres personatges absents als quals posen veu elles mateixes, ja sigui amb diàlegs cara a cara o amb converses telefòniques. Un recurs molt suggerent. Entremig, hi navega sovint l’Hospital Universitari Quirón Dexeus i els seus remeis estètics, més enllà de l’estricta medicina, hi navega sense embuts la cadena RAC1 i la cadena Catalunya Ràdio, es permet una “boutade” amb una presumpta substitució d’en Basté i, quan ja tot l’auditori pot pensar que la ràdio, malgrat el títol, no hi té cap paper, s’entra en un acte final on l’estudi, els micros i els auriculars no hi falten.

¿Què hi fa aquesta escultura negra lluent al mig de l’escenari durant bona part de la trama? Potser no és això que diré, però sembla com si l’escenògraf Max Glaenzel s’hagués inspirat aquesta vegada en la popular i malmesa peça «L’ona» —¿aquí les ones de ràdio, potser?—, aquell pedrot negre de l’escultor basc Jorge Oteiza que presideix des de fa anys la polèmica Plaça dels Àngels farcida d’skaters davant el MACBA. En tot cas, la peça de «Dones de ràdio», sobre una plataforma circular en moviment, descobreix al final la seva funció en un enginyós canvi —gairebé propi de Cirque du Soleil— per passar d’escultura a taula d’estudi radiofònic.

«Dones de ràdio» podria crear una certa prevenció a aquells espectadors que poden pensar que assistiran a una tesi doctoral i psicològica sobre el càncer de mama. Poden estar tranquils perquè no es tracta d’això. El discurs de Cristina Clemente està tan mesurat estèticament que, quan entra en moments de burxada al cor, de seguida troba la baula de sortida de frescor amb una picossada d’humor, que és com un elixir terapèutic contra la roda de la mala fortuna a la qual tothom està exposat. El crit de rebel·lia de les tres protagonistes de «Dones de ràdio» és molt evident: el càncer de mama no és rosa.