Fins a l’11 de maig podeu veure a La Villarroel Dones de ràdio, una obra escrita per Cristina Clemente i dirigida per Sergi Belbel. A partir dels testimonis de vuit dones supervivents al càncer de mama, la dramaturga ha construït una peça amb tres personatges ben definits i contrastats, que expliquen les seves vivències en relació amb la malaltia i tot el procés de tractament i rehabilitació. Els interpreten tres actrius imponents, magnètiques, que ens emocionen i que, de segur, no defraudaran les expectatives de representació de les dones que han patit la malaltia. Hi ha molt d’ofici i de respecte per part de totes les persones implicades en el procés d’escenificació. La delicadesa esdevé clau en aquest muntatge, com també un humor molt genuí, treballat i dosificat de manera que ens permet assistir a la narració dels diferents estadis i conseqüències sense que el plor ens ofegui. És a dir, sense melodrama. En aquest sentit, l’arrencada és tota una declaració d’intencions.

L’escenografia de Max Glaenzel consta d’un terra blanc, impol·lut, amb un pòdium circular al centre, que corona una escultura en forma de meteorit. Les actrius evolucionen primer a la part del quadrilàter escènic més allunyada del pedestal, i els seus respectius personatges es presenten. El to inicial és pletòric, perquè reenvia a una autoimatge encara no malmesa. Per això, l’autoconfiança del principi es revela, si no fictícia, provisòria. Cada retrat reprèn la situació anterior al diagnòstic, però contemplada des d’un moment posterior, marcat per la pèrdua.

Comença la Rosa (Àngels Gonyalons), una exitosa locutora de ràdio en la cinquantena que se sent satisfeta de tot el que ha aconseguit a la vida i no s’està de remarcar-ho –“faig una miqueta de ràbia”–. Aquesta primera presentació, deliberadament artificiosa, anticipa un moment posterior i té com a objectiu desvelar tot el que el tràngol ha redefinit, actualitzat i també reafirmat en cadascun dels autoretrats. A més, resulta molt teatral el joc de definir-se com a personatges a partir d’una sèrie d’atributs i circumstàncies, oferint-se a un públic àvid d’establir-ne els contorns.

En fort contrast amb la privilegiada Rosa, hi ha la Carol (Sara Diego), una noia de menys de trenta anys sense gaires expectatives laborals; es defineix com “bastant imperfecta” i considera que té mala sort, així en general. Es tracta d’una perdedora amb molt d’encant –un perfil semblant, per cert, al del personatge que l’actriu interpretava a El cine (2023)– que ens roba el cor des del primer moment. Directa i desinhibida, ens diverteix amb les seves històries de nòvios i gossos amb el nom canviat. Però, precisament per la falta de suport i de visió de futur, experimenta una primera fase de procrastinació autodestructiva que aconseguirà deixar enrere quan trobi els amics adequats.

El primer que diu l’Àgata (Sara Espígul), la tercera en concòrdia, és que no sap definir-se tan bé com les altres dues. Té quaranta anys, treballa com a infermera i és prou honesta per admetre que en aquest moment de la seva vida la maternitat és el que més li importa: la seva filla de tres anys esdevé la gran motivació per tirar endavant amb totes les seves forces. Es protegeix sota la màscara de la timidesa i una certa inseguretat, però ben aviat demostrarà tenir una gran tenacitat i molta empenta. Si la Rosa no es veu capaç de compartir el que li passa ni amb els seus fills, l’Àgata, en canvi, s’afilia a un munt d’associacions i s’obre un perfil de divulgació a Instagram per parlar-ne a tort i a dret.

Construïdes de manera lluminosa, des d’un enfocament que les afavoreix i realça, aquestes tres dones tenen la voluntat d’explicar les seves vivències de manera cronològica, perquè coneguem el procés en la seva totalitat, des del moment en què se’ls va detectar un “bulto” o bony –amb un correlat plàstic en l’objecte que presideix l’escenari– i van rebre el diagnòstic –“Se’ns ha girat una mica de feina”– fins a les sessions de quimioteràpia, les mastectomies i les revisions periòdiques. Tenen, a més, una mena de pacte metateatral que les fa assumir, de manera fugaç i intermitent, determinats personatges dels relats de les seves partenaires. Així, les actrius, a banda d’atrapar-nos amb unes interpretacions increïblement orgàniques, alhora que plenes de canvis sobtats que ens sacsegen i enlluernen a parts iguals, incorporen rèpliques dels interlocutors evocats i, en algun cas, caricaturitzats –resulten enormement còmiques, per exemple, les composicions de l’amiga passada de voltes (Gonyalons) i la recepcionista amb burn out (Espígul)–.

“Ara som totes dones de ràdio”, diuen, referint-se tant a les ones hertzianes com a la teràpia de radiació. Sense tenir gairebé res en comú –més enllà de formar part d’aquest “club” al qual mai no es van apuntar–, fan bona avinença i s’enriqueixen mútuament de moltes maneres. Totes tres admeten la seva reticència inicial a posar en comú les seves vivències, però l’ocasió sorgeix i s’opera la màgia: es coneixen en un estudi de ràdio i es crea entre elles una connexió –la promesa d’un vincle– que perdurarà. Parlen de “la magnitud de la tragèdia”, que se salda amb cicatrius, perruques i mal als braços; també amb separacions, crisis familiars i una incomprensió generalitzada. Es revolten contra la tendència d’algunes persones a donar consell i minimitzar la gravetat de tot plegat sense saber-ne res, i assenyalen l’ofensiva infantilització i banalització de les campanyes amb llaços de color rosa, com si el càncer de mama fos una malaltia cuqui. D’altra banda, en compartir la seva experiència, contribueixen a denunciar l’infrafinançament i la sobresaturació de la sanitat pública.

Afirma la Rosa que el sotrac li va fer perdre la ingenuïtat. La sensació de l’Àgata és que ha sobreviscut a una ventada que ho ha destruït tot al seu pas. Però, a més, viuen en un estat d’alerta permanent, perquè, com diu la Carol, en alguns llocs els huracans passen més d’una vegada. Això sí, la capacitat de mirar-lo de front, aquell meteorit que els va caure a sobre, els permet (dis)seccionar-lo i, un cop obert, convertir-lo en un set de ràdio –quan hi aneu, veureu que això és bastant literal– per oferir-nos els seus relats de vida. La seva és una història de sororitat sense subratllats. “M’encanta que em recordis la meva mare”, li diu la Carol a la Rosa. Res, absolutament res no compensarà el que han viscut. Però ara compten amb una nova xarxa de complicitats i estan disposades a explicar-ho tot. Dones de ràdio és teatre del millor: grans emocions, molta veritat, infinita tendresa.

Crítica publicada a Núvol el 2 d’abril de 2025