Impossible, que podeu veure a la Sala Atrium fins al 26 de febrer, és una adaptació teatral de la novel·la homònima de l’escriptor italià Erri De Luca, de prosa concisa, idees ben cisellades i un compromís insubornable. La peça, adaptada i dirigida per Ramon Simó, consisteix en un interrogatori judicial que té molt de diàleg platònic –el fiscal té la pretensió de treure a la llum la veritat amagada–, en alternança amb reflexions més íntimes de l’imputat en forma de cartes –mentals, si més no–. L’acusat, un home íntegre –grandiosa interpretació de Lluís Soler– amb un passat polític del qual mai no renegaria, perquè seria com “dissociar-se”, fa pensar en l’autor mateix. De Luca es va unir amb divuit anys a l’organització d’esquerra Lotta Continua, d’orientació comunista, revolucionària i obrerista, i podria dir, com el personatge, que va invertir els anys de joventut en aquella experiència: “Pertanyo a una generació que va actuar en nom de la col·lectivitat” i va ser considerada “enemiga pública”.

L’escenografia, a càrrec del mateix Ramon Simó, és eficaç i reduïda a un parell de taules, unes quantes cadires, una banqueta-catre i algunes projeccions que fixen el retall de l’exterior vist des d’una finestra: el cel blau –des del despatx del fiscal, a les altures–, el pati de la presó –des de la cel·la d’aïllament on s’està provisionalment l’imputat–, la muntanya de nit i de dia. L’acurada direcció pauta un precís joc de rèpliques i moviments. L’expressió corporal de l’interrogat és la de qui no amaga res i parla amb franquesa; la seva mirada, en canvi, es revela cauta, sovint escapadissa. Per la seva banda, el fiscal –esplèndid Bernat Quintana– manté una actitud de perspicaç observador. Genuïnament interessat en l’acusat, que tracta com si fos un curiós exemplar humà en perill d’extinció, pren nota mental de cada petit detall i no es cansa de formular hipòtesis i aventurar judicis.

L’imputat és sospitós d’haver comès homicidi voluntari contra un amic-traïdor que havia contribuït decisivament a la seva detenció i a la de molts companys, empresonats durant anys. Sosté que no el va reconèixer en un camí poc freqüentat de muntanya, i que va trucar a emergències quan va veure un cos al precipici. Al fiscal –a qui li sembla impossible, de tan improbable, aquella coincidència saldada amb una mort– l’acusat no el considera un interlocutor vàlid per parlar del seu passat polític, i molt menys encara l’advocat d’ofici –interpretat per Guillem Albasanz–, amb els seus gestos impàvids, sense passió ni devoció. La presència muda del lletrat, que s’enretira una mica per no incomodar l’inculpat, dota de més significació l’intercanvi, com si materialitzés la importància de comptar amb un espectador per a tan singular duel dialèctic.

Entre les successives sessions de l’interrogatori s’intercalen moments de soledat a la presó, en què l’imputat escriu o pensa en veu alta per a la dona que estima: “cap cel·la em pot prendre aquesta llibertat”. L’adaptació de Simó ha reduït amb encert aquests monòlegs, eliminant alguns detalls de la relació afectiva. Manté, en canvi, els apunts sobre la manera d’ocupar el temps en reclusió i gran part de les reflexions sobre política, condició humana i natura. L’home parla de la muntanya com un medi salvatge, indiferent, on admirar les forces que resplendeixen amb la seva energia desmesurada. La por, que en l’escalada esdevé “premissa de la concentració”, li resulta útil també per a la prova judicial. No abaixa mai la guàrdia, no es deixa caçar. Tampoc sembla un presoner, en la mesura que la seva llibertat interior –que procedeix de la raó i la convicció– es manté intacta: “La meva llibertat no està sotmesa a les seves provisions de reclusió”. Exhibeix una fermesa admirable, una agilitat de gat vell i, a estones, fins i tot un to somiador.

La part on ha posat més èmfasi la direcció –i on menys esporgades textuals hi ha– és el fascinant combat ideològic protagonitzat per aquest ciutadà, que va pagar amb anys de presó la seva militància, i el representant de l’acusació pública, un “idòlatra de l’Estat” a qui l’exercici de la justícia li inspira “la mateixa devoció que altres expressen a través de la fe”. El fiscal considera l’altre un irreductible –queda clar que, a ulls seus, és sobretot el passat de lluita política el que constitueix indici de culpabilitat–, i torna una vegada i una altra a l’època en què va militar en un moviment revolucionari a temps complet, suspenent gairebé qualsevol altre atribut. El detingut, “asceta laic” que mai no renega d’ell mateix ni de la seva història, pertany a “la generació més processada de la història d’Itàlia”. L’Estat o la llei –que el reclama encara, com si el volgués “creditor a perpetuïtat”– el va condemnar per delicte de pertinença a banda armada, imputant-lo per accions en què no havia participat. Resulta d’allò més oportuna la referència la cita de Leonardo Sciascia  –a propòsit del famós cas Aldo Moro– sobre la qüestió de la responsabilitat individual.

Tant l’interrogador com l’interrogat actuen d’acord amb la seva ficció: la defensa de cada versió es basa en unes certeses no demostrades. El fiscal, dotat d’un innegable talent psicologista, fèrtil en conjectures, “pregunta per obtenir confirmació del que es pensa que ja sap”. I, malgrat això, no pot evitar traslluir una progressiva i inconfessa admiració pel sospitós, que aprofita l’ocasió per esplaiar-se sobre la seva visió de la vida i la política, sospesant cada enunciat –en un to meditatiu i imperiós alhora– entorn de diferents qüestions: la concepció de la justícia, la fraternitat com a sentiment polític per excel·lència, la pràctica revolucionària… L’imputat es mostra escrupolós i precís amb l’elecció del vocabulari: no vol fer circular paraules falses. Sorprenen la seva enteresa, enfront d’altres exmilitants que “es van dissociar d’ells mateixos”, com el delator, pel qual, malgrat tot, afirma no sentir ni odi ni menyspreu.

Cap al final d’aquest excel·lent muntatge, la controvèrsia es trasllada a un altre escenari i el diàleg s’acompanya d’una interacció més física, potser per subratllar la urgència d’un desenllaç. El que s’acaba palesant, però, és la impossibilitat d’arribar a una conclusió definitiva. El protagonista ha sabut mesurar el desafiament i estar a l’altura de la prova, de l’escalada dialèctica. Com ell mateix diu, a la muntanya no procedeix emprar verbs com guanyar o conquerir: s’arriba, com a molt, a l’empat entre la dificultat de l’ascensió i les forces de qui l’emprèn. L’última escena confirma que, en relació amb la veritat dels fets, haurem de continuar balancejant-nos sobre l’abisme del dubte. O triar amb quina de les dues versions ens quedem.

Crítica publicada a Núvol el 29 de gener de 2025