Què és l’impossible? Doncs ni més ni menys que la definició que li atorguem a un fet que no ens cap al cap que pugui fer-se possible…fins el moment en el qual aquest fet que semblava inversemblant  es materialitza , esdevé real, i deixa de ser impossible. Les històries individuals, les històries col·lectives, i la història de la humanitat en general en  van plenes a vesar d’aquesta mena d’impossibles que després han resultar fer-se possibles ,per a bé o per a mal (tot i que diria que el segon cas és més habitual que el primer) . I vist així , vist com ho veu el vell militant polític  defensor de la lluita armada que protagonitza aquest magnífic text  en qualitat d’imputat com a possible autor d’un assassinat, no queda altra que donar-li la raó.

Com també cal donar-li la raó quan li deixa anar al jove jutge que investiga el seu cas, i que està del tot convençut de la seva culpabilitat, una veritat difícilment qüestionable: per molt que es parli de la reinserció dels presos, el cert és que aquests acostumen a sortir massa  sovint de la presó amb un invisible cartell penjat del coll que els assenyala com a persones “irrecuperables”. Quelcom que es fa encara més cert quan la persona ha estat condemnada per un delicte del qual ni se’n penedeix , ni mostra cap  intenció de fer-ho en el futur. És el que tenen, sense anar més lluny, els presos polítics; i cal recordar en aquest sentit que Erri De Luca, l’autor de “Impossible” , va reclamar al seu moment l’alliberació dels presos polítics catalans. D’altra banda ( i el cas català també resulta exemplar en aquest sentit) , si ets un pres polític, sempre trobaràs algun que altre jutge decidit a demostrar que també estàs fet un bon terrorista. I ja posats, i seguint amb l’encadenat, si alguna vegada t’has declarat partidari de la lluita armada , no et cal haver comés cap delicte de sang per tal de ser condemnat a ser ficat ja per sempre més a la categoria dels irrecuperables.

Això ho sap molt bé l’imputat d’aquesta obra. Però ho sap també igual de bé el mateix Erri De Luca, que quan era un jovenet de divuit anys, a l’emblemàtic 1968, es va unir a  Lotta Continua, un grup d’extrema esquerra radical que va tenir un paper destacat als inicis d’aquells anys de plom que van sacsejar la vida política italiana gairebé al llarg de deus dècades. Per aquella època, De Luca encara no havia descobert la seva vocació literària:  es tracta d’un escriptor tan tardà (va publicar el seu primer llibre complerts ja els trenta-nou anys) com prolífic ( ara en porta ja publicats més de seixanta) . Però quan ja era un autor consagrat, fa tot just un dècada, Erri va tenir ocasió de comprovar com alguna cosa d’aquell passat que podria haver-lo fet caure en el sac dels irrecuperables es feia del tot present, i l’impossible esdevenia un cop més possible.

El 2015, arrel d’unes declaracions en contra de la perforació d’una muntanya per tal de permetre la circulació a través d’ella del tren d’alta velocitat destinat a unir Lió  amb Torí, Erri va ser imputat d’un delicte d’incitació al sabotatge. Hauria de ser impossible, que la llibertat d’expressió fos condemnada a un estat del tot democràtic. Però , de fet ,aquest és un d’aquells impossibles que acostumen a fer-se possibles amb alarmant freqüència. Per sort, la mobilització internacional d’intel·lectuals i responsables polítics (des de Paul Auster fins a Costa-Gavras, passant per Salman Rushdie, Jacques Audiard o el mateix president Hollande) va impedir aquest cop el desgavell judicial. Però un cop més es va posar de relleu que en qualsevol moment el precipici impossible es pot obrir als peus de qualsevol ciutadà.

Parlant de precipicis veriginosos  i de muntanyes , la passió per l’escalada és un altre tret que Erri comparteix amb el seu personatge. I això ens fa tornar al delicte del qual se l’acusa , i que el jutge acusador intentarà demostrar al llarg de sis tenses i implacables sessions que tenen com a testimoni un advocat defensor d’ofici del qual el nostre imputat no en vol saber res de res. Ell serè el testimoni gairebé mut d’un magnífic duel dialèctic que ve a contraposar dues concepcions radicalment diferents sobre la justícia. Sobre la legitimitat o il·legitimitat de la lluita armada enfront la legitimitat o il·legitimitat de la violència exercida pels poders de l’estat. Sobre la delació com a traïció també del tot irrecuperable (aquest cop , des de l’altra banda ; des de la banda de qui entén el compromís polític i emocional  com un compromís de per vida), i l’amistat recolzada en vincles tan intensos que fan que la traïció esdevingui alhora un d’aquells impossibles capaços de capgirar-te per complert la vida quan es fan possibles. Sobre el concepte de venjança versus el concepte de reparació d’allò que no admet disculpa perquè disculpar-ho podria ben bé ser considerat com  un crim contra natura. O sobre   la forma d’entendre que una cel·la d’aïllament pot ser vista per l’acusador com un espai de càstig que obligui l’acusat a reflexionar i confessar els seus crim, i alhora  pot ser vista per l’acusat com un espai de llibertat del qual pot fugir constantment sense necessitat d’impostar el seu rostre quan algú intenta extreure d’ell una veritat no confessada. I és que , tal i com ho veu també  l’imputat, de la mateixa que encara que hagis pagat el teu deute amb una bona condemna els jutges i l’estat pretenen convertir-se en creditors de per vida que sempre et seguiran reclamant el pagament, un jutge, quan t’interroga, no busca saber la veritat. El que pretén és obtenir la confirmació d’allò que creu ja saber.

Ara bé: que ningú esperi trobar aquí ni veritats absolutes ni fàcils resolucions dogmàtiques mi judicis sumaríssim en un o altre sentit. L’esplèndid text de Erri de Luca, més enllà de la trajectòria personal del seu autor, no vol busca mai convertir-se en una sala de judicis, sinó que assoleix en tot moment  la fita d’esdevenir un espai que convida a la reflexió i al debat, mentre ens enxampa alhora fent ús d’una estructura no aliena als gran relats policials . Som, en aquest  sentit, ficats en una obra amb quelcom de thriller polític que no vol limitar-se a reproduir estereotips. Mentre intenta corroborar (ell , n’està segur ) el crim que va tenir lloc allà dalt de la muntanya i que l’imputat vol fer passar per un accident, el jove jutge que exhibeix també , com l’acusat, la seva  bona pàtina intel·lectual (encara que s’equivoqui d’obra, és capaç de citar Racine a l’hora de posar-se a parlar sobre el sentit que té una venjança) ens ofereix sòlids arguments per entendre tant la seva posició, com la seva integritat.

I l’imputat , tot i mostrar-se sempre irreductible, se’ns obra també en canal quan a l’acollidora solitud de la seva cel·la d’aïllament es posa a escriure-li cartes enceses d’amor a la seva estimada. Potser l’imputat no li donarà mai la mà al senyor jutge; això seria quelcom semblant a una claudicació. Però alhora, posarà també de manifest de forma subtil el punt de connexió que li provoca el seu contrincant. Quelcom que es fa patent en una apetitosa (no vull entrar en detalls) i admirable penúltima escena que, alhora, amaga alguna que altra clau fonamental sobre el cas investigat.

Tot això,, totes aquestes subtileses i reflexions dialèctiques, tota l’acurada capacitat que presenta el text per tal de mantenir-te tan intrigat  pel que fa a la possible o impossible resolució del misteri al voltant del crim o no crim, com captivat per les argumentacions que se’ns ofereixen des de les dues bandes, aconsegueix transformar-ho en apassionant teatre l’estupenda direcció de Ramon Simó. Responsable també de l’auster però ben hàbilment delimitat espai escènic de l’espectacle, Simó equilibra amb precisió matemàtica el pes que aquí té cada paraula, cada gest i cada mirada. I parlant de mirades, cal deixar clar ja també d’una vegada que la portentosa interpretació de Lluís Soler es converteix en molts sentits en la columna vertebral damunt la qual es recolza tot l’entramat del muntatge. Només cal fixar-se en la mirada alliberada i gairebé borratxa de felicitat malgrat les circumstàncies amb la qual ens regala a la solitud de la seva cel·la quan l’amor de la seva vida es fa invisiblement present. I contrastar-la amb la mirada circumspecte , ressentida i sempre calculada que li dirigeix al jutge i a nosaltres mateixos (a l’advocat, ni se’l vol mirar) quan es interrogat. El monumental treball de Soler, rep alhora l’excel·lent companyia d’un Bernat Quintana que, des de la seva posició més secundaria, sap en tot moment com cal donar la rèplica. I entre tots, la recent estrenada nova Sala Atrium, s’apunta l’èxit d’haver presentat un dels millors espectacles d’aquesta temporada.