L’escriptor, traductor i dramaturg Erri de Luca (Nàpols, la Campània, Itàlia, 1950) és un afeccionat al muntanyisme i l’escalada i no només practica aquests esports —fins i tot va fer una expedició a l’Himàlaia— sinó que també n’és divulgador a través de les seves col·laboracions periodístiques en mitjans de comunicació com La Repubblica o Il Corriere Della Sera.

Valgui aquesta breu introducció biogràfica per justificar que el seu relat «Impossible» parla amb coneixement de causa del risc que suposa fer segons quina travessa de muntanya i les conseqüències impensables —¿impossibles, potser?— que poden esdevenir per als que no en són experts.

«Impossible», per als que encara són lectors, es troba publicat des del 2020 en català a Edicions Bromera, en una traducció d’Albert Pejó. «Impossible» podria ser un relat de gènere policíac. Però aquest registre només hi és de fons perquè Erri De Luca el porta de seguida cap a la dialèctica entre llibertat i justícia, entre veritat i mentida, entre idealisme polític i repressió d’estat, entre generació de lluita i generació del benestar, entre un fiscal que busca el premi de l’acusació guanyada i l’acusat que busca defensar la seva honestedat sense trair el grupuscle revolucionari al qual va pertànyer.

Hi ha un moment del diàleg en què el presumpte acusat defineix la situació de l’interrogatori al qual és sotmès com un combat entre un pellroja contra un rostre pàl·lid. O el que és el mateix —sense haver de recórrer a aquesta imatge del western ideològic del segle XX—, el combat entre un exrevolucionari contra l’aparell de l’Estat.

El veterà actor Lluís Soler és l’acusat i exrevolucionari. La seva intervenció —impecable i radicalment creïble d’expressió des del primer moment d’escena fins a l’últim fosc— és la que de fet porta tot el pes de la trama. Davant seu, l’actor Bernat Quintana, el fiscal (aquí jutge), més fred, més programat judicialment —la Intel·ligència Artificial del futur pot proporcionar diàlegs robòtics d’aquesta mena— és qui manté el nivell de les rèpliques, que són preguntes en aquest cas, davant la mirada entre escèptica, conformista i incrèdula de l’actor Guillem Albasanz, l’advocat d’ofici designat per llei que l’acusat rebutja —també fa doblet com a cambrer a l’última escena— que, com si fos el regidor d’un rodatge, protagonitza alguns clecs! de claqueta de plató entre escena i escena quan obre el seu estoig de les ulleres cada vegada que es reprèn l’interrogatori.

Sis sessions entre el fiscal i el presumpte acusat d’haver tirat daltabaix muntanya avall un excompany de moviment revolucionari antigament traïdor amb el grup, que ell al·lega que no coneixia i que va prendre per un muntanyenc solitari que anava davant seu i prou. I el lloc escollit: un camí de ruta difícil i perillós que l’adaptació anomena sovint la “Lleixa”, tot i que també s’esmenta la ubicació que en el relat original l’autor situa a la lleixa del Bandiarac, a la Val Badia, un punt del coll de Locia, al cim de Conturines, a la Capanna Alpina, enmig de les Dolomites del sud d’Itàlia.

Tot porta a esbrinar si l’acusat és el testimoni d’un accident de muntanya que no va fer res més sinó avisar el 112 d’urgències quan va descobrir el cos del muntanyenc precipici avall o si és un assassí que va actuar premeditadament com a venjança tribal d’un temps passat de lluita revolucionària.

L’autor Erri De Luca guarda una sorpresa per als espectadors —o lectors, si voleu, del seu relat— que em guardaré prou de revelar. És un detall d’aquells tan subtils i tan imperceptibles com els que poblen les millors novel·les de gènere negre o policíac.

Però Erri De Luca també fa que la trama del relat «Impossible» no es limiti a un simple tête à tête entre l’acusat i el fiscal sinó que divideix la narració, que té intel·ligents tocs d’humor, en dues parts: la de l’interrogatori, que és la base del relat, i la de l’acusat a la cel·la d’aïllament, amb el contingut d’unes cartes en monòleg interior amb les quals s’adreça a la seva parella en clau d’hipotètic comiat o d’hipotètic retrobament, i amb qui té una relació des de fa deu anys.

Dos plans escènics que són també com dues històries foses en una que la direcció nítida de Ramon Simó i la resta de la companyia han resolt gràcies al matís de la il·luminació: la de l’interrogatori en una taula pelada —el casset d’enregistrament, els gots de màquina de cafè, el mòbil…— i el de la penombra de la cel·la, només amb un catre i un tamboret, amb la cambra tancada i la projecció lateral d’una finestra il·luminada amb reixes. Al fons, un videomapatge serveix per crear el moviment lent i silenciós d’uns núvols blaus i, després, un paratge del bosc d’avets alpí o els cims escarpats de les Dolomites on, amb una mica d’imaginació, un potser sí que hi pot veure un pellroja lluitant contra un rostre pàl·lid, però —com diu el protagonista— convertits en dos cérvols mascles, potser antics germans de manada, embrancats amb les seves banyes, en una lluita ferotge de poder davant les femelles, que els acaba fent rodolar, inevitablement els dos, pedrera avall.