Lluís Soler va interpretar Per un Sí o per un No (2014), dirigit per Ramon Simó. Era una conversa trivial que acabaria amb una amistat de la infància, i que va fer cèlebre Josep Maria Fotats amb Juanjo Puigcorbé el 1984. (Elena Fortuny faria una versió en clau femenina).  Ara, els personatges d’Impossible debaten sobre el relat de Blaise Pascal d’actuar com si existís Déu: Ser exemplars per aplacar la ira de Déu (per un sí); o no ser exemplars i assumir el seu veredicte (per un no). De fet, és un debat d’idees construït a partir d’un relat dramatúrgic com el que Flotats manté amb Pep Planas (Voltaire/Rousseau La Disputa). El text d’Erri de Luca juga amb el ganxo de la intriga judicial, una mena de procés d’investigació que intenta demostrar que l’accident no ha estat fortuït, segons la tesi acusatòria.

Impossible ressegueix un encès i interessant debat d’idees a partir de les rèpliques que l’acusat d’homicidi manté amb el fiscal. Resulta que el personatge, amant de la muntanya, compromès amb una força revolucionària en la joventut fins que el van engarjolar gràcies a la confessió d’un delator, es manté ferm en la seva declaració. És una coincidència que la persona que va caure després d’una allau fos un antic company revolucionari? L’acusat desconfia tant de la justícia com de l’advocat d’ofici (Guillem Albasanz), que sempre beu cafè convidat pel jutge. Impossible, segons descriu el protagonista és allò que encara no ha succeït, però està a l’abast. La seva mirada utòpica contrasta amb la norma que prova de fixar les condicions de relació entre l’Administració i l’administrat. Simó ja va estirar la versió absurda de Macbett d’Eugène Ionesco fent que el nou monarca dugués les punyetes dels jutges.

Erri de Luca és un excursionista i un activista d’una agrupació d’extrema esquerra italiana, activa fins a mitjans dels anys 70. El protagonista és el seu alter ego. Aprofita la peripècia per posar en boca del personatge que interpreta Lluís Soler reflexions sobre la concepció del món i del Poder. El rebat un Bernat Quintana que, tot i comptar amb l’autoritat de la força, es veurà ballant pressionat per una premsa que el deu ridiculitzar i un relat insubornable del presumpte homicida. El fil judicial, detectivesc, li va molt bé per tensar un debat sobre la concepció del Poder. Soler només s’adreça a una tercera persona en la soledat de la cel·la d’aïllament. Allà ensenya que la llibertat no la coarten les quatre parets que el reclouen, sinó la percepció d’obrar com correspon moralment. Si això és una coincidència o una venjança que ho determini la Naturalesa animal, si la Justícia humana en té poc de mantenir els equilibris entre la Vida i la Mort.