Algun performer a la sala?

Søren Evinson al Mercat de les Flors

El programa expandit dedicat a Søren Evinson permetrà veure les seves peces Vanity Poverty Revenge, A Nation is Born in Me i Just Desire. Del 30 de gener al 2 de febrer al Mercat de les Flors

A Carrer de sentit únic, llibre publicat el 1928 sota la influència tant d’un marxisme sui generis com d’un surrealisme entusiasta i militant, Walter Benjamin ja va veure i preveure la gran dissociació, la bretxa que s’obria i s’aniria ampliant entre els homes, distanciant-los entre ells a la vegada que els alienava del món. “Totes les relacions humanes més properes es veuen afectades per una claredat penetrant gairebé insuportable, a la qual amb prou feines poden resistir. Això s’explica perquè, d’una banda, els diners se situen d’una manera desastrosa al centre de tots els interessos vitals, mentre que, de l’altra, ells mateixos formen la barrera davant la qual fracassen quasi totes les relacions humanes”.

De tan evident i certa, la frase ens pot arribar a semblar òbvia i ingènua, avui dia. Gairebé cent anys després d’aquestes paraules, el fenomen s’ha perpetuat i persisteix multiplicat i aguditzat, ara amb nous efectes i símptomes. “Els diners” ja no són davant nostre, sinó arreu. Evanescent i ambiental, el capitalisme ja no només existeix com a sistema econòmic, sinó com a medi: tot ho ocupa i és per això que s’ha fet invisible, la realitat s’ha fet una amb el capitalisme. La intromissió o penetració dels “diners” com a centre del món, el desplegament de les seves mutacions metastàtiques senyorejant sobre les nostres vides (neoliberalisme, globalitzacions, tecnofeudalisme…), ve impulsat ara pels dispositius que aquest sistema ha creat per accelerar les seves dinàmiques. Per extreure rendiments, de la natura al nostre temps, per mediatitzar-ho i atomitzar-ho tot, de la societat a l’individu, per desballestar les comunitats, les nostres memòries i els nostres cossos. La dinàmica que en el món provoquen els nous dispositius amb sengles algoritmes, ja no només continuen creant barreres entre subjectes, obstaculitzant converses i relacions, redefinint-ne els centres dels interessos vitals, tal com assenyalava Benjamin, sinó que fins i tot han fet esclatar l’espai i el temps tal com els coneixíem. De les ciutats i els barris a les relacions sexoafectives, tot sembla trobar-se en plena mutació.

Evinson sembla no moure’s exactament per voluntat pròpia, sinó estar en una lluita constant entre la terribilità i la pulsió, el moure’s i el ser mogut, com si anés reaccionant una i altra vegada a la voluntat de conformar-lo

Un temps tret de polleguera

Benjamin ja va avisar que el temps homogeni i buit promogut pel capitalisme, que té per motors l’idealisme i la idea de progrés, no serveix per a res més que no sigui acumular tristesa i injustícia, runes i desastres, i per això advocava per fer saltar la Història en mil bocins. Les mutacions tecnològiques, amb efectes polítics i antropològics, i les mutacions econòmiques, amb efectes socioculturals, condueixen irremeiablement cap a una situació que no pot passar desapercebuda, la del canvi de la temporalitat. Però si la Història efectivament ha esclatat i el temps ha mutat, o està en procés de fer-ho, no ho fa ara per ara en el sentit desitjat per Benjamin: amb la rememoració del perdut i dels perdedors, via la redempció del passat i per la revolució del present. En canvi, el nostre temps sembla haver deixat de ser nostre i anar a destemps, immers en una espiral de desguàs, convertit en una temporalitat explosionada, feta mil estelles per les tensions nascudes entre els mons virtuals i materials, imbuïda pel nou ritme insòlit i imprevisible imposat. Es tracta d’un nou temps disfuncional, que sembla haver estat segrestat en la lògica folla del scroll, un reguitzell d’imatges sense valor ni continuïtat. Un temps que fluctua i va a batzegades, que s’accelera mentre s’enreda sobre sí mateix, fent pampalluguejar l’instant mil vegades repetit en un loop infinit, fins cremar-lo i fondre’l.

Altres creadors i pensadors han insistit en denunciar l’empobriment i la decrepitud dels “nous” temps: el temps descrit i viscut per Mark Fisher, segons el seu retrat del “realisme capitalista”, és un doble obscur i sinistre del postmodernisme, el temps “tret de polleguera” i passat de voltes, esgotat i incapaç d’avançar, empantanegat. Un temps habitat per individus exausts, depressius, pertorbats, éssers no integrats enlloc i en procés de desintegració, que conviuen amb els fantasmes que assetgen el present des del passat no desaparegut, així com per ombres projectades des del futur cancel·lat.

Qui ens farà la feina bruta?

És enmig d’aquestes forces anti-gravitacionals, entre aquestes arenes movedisses, bassals pútrids, grumolls de realitat, immers en aquesta temporalitat imprevisible i fora de si, que sembla moure’s el performer Søren Evinson. Transitant aquest temps forassenyat, el seu cos sembla reaccionar a batzegades, enfrontar-se a tot d’àmbits mediatitzats, plagats d’atraccions i repel·lències, de coses inútils, falses promeses, clots desencantats, trampes infinites, ordres impersonals i kafkians. Els seus moviments es perden en una anti-forma, la seva no-coreografia neix de l’antagonisme, la gestualitat avança i retrocedeix entre la confusió, l’animalitat i l’espasme d’una biomecànica destarotada i desfeta, enèrgicament tràgicòmica, on la gravetat s’esmicola colpejant-se contra l’aparador de la banalitat: Grotowski contra Swarovski, Zaratustra al Zara, BDSM a l’H&M, Meyerhold convertit en meme, Marc Almond treballant de clown a festes infantils, Artaud a quatre grapes provant d’entrar a la botiga Dream (per la porta petita).

Com un ballarí a la intempèrie de qualsevol escola o tècnica, a vegades Evinson no aparenta moure’s exactament per voluntat pròpia, sinó estar en una lluita constant entre la terribilità i la pulsió, el moure’s i el ser mogut. Com si anés reaccionant una i altra vegada a la voluntat de conformar-lo, i existís a la contra, contínuament escapolint-se, lluitant, revoltant-se, reeixint i fracassant davant dels intents de conformació. Ciclotímicament resistint i rendint-se, tornant-hi i claudicant davant del desig, assumint i responent al sarcasme fatxenda de la moda i la passarel·la, el disseny i la seva dansa de la mort, ridiculitzant o quedant absort dins dels cants de sirena de la massa i els seus rituals uniformitzadors i violents. Tots ells codis que proven d’ordenar, estimular, dirigir i pautar el moviment dels cossos, per recodificar-los i amotllar-los als temps trets de polleguera. Uns codis, unes convencions, unes normes de comportament i moviment aparentment sense patrons, que són susceptibles de ser mostrades, aïllades, corporeitzades i fins i tot ballades.

En revisar i posar a prova el que la dansa podia ser i fer, hi ha qui va fer la feina neta, ingent i elegant de reduir i reduir i reduir fins abstreure la dansa i sintetitzar-la en tot de diagrames minimalistes i ballables, abstractes i sublims. Algú altre va fer la feina neta, enlluernadora i precisa d’observar i analitzar i sublimar les gestualitats del carrer i traslladar-les a aquelles corrues del teatre-dansa, un trànsit de centpeus glamurosos i misteriosos. Ara hi ha també tot de creadors, performers, coreògrafs, ballarins, impacients per sortir del laboratori i entrar al laberint del món, atrevits o inconscients, delerosos per enfrontar-se i mirar-se de fit a fit els monstres de la “realitat” i del “present”, capaços de transitar els espais inquietants que el temps fora de si ha obert i va obrint i a cada instant obre davant nostre. N’hi ha que saben que el que resulta de foradar la realitat és una mena de clar al bosc ben minso, fred i inhòspit, amb els límits precisos, la forma exacta i les mides màximes d’un escenari. No hi ha tal cosa com la performance “sota l’arena”, seguint la denominació lorquiana d’un teatre veritable, significatiu, insuportablement sincer. Tampoc sota les llambordes hi havia la platja, i sota aquest linòleum no hi ha res, o si de cas hi ha un altre escenari. Però tant se val, també això es pot mostrar: com un avatar de la nostra atenció tensionada i sobreestimulada i deficitària, el cos del performer Evinson es posa a prova, com si hagués estat llançat al món i anés xocant contra les coses del món.

No a la representació? No a l’espectacularitat?

Però aquest acte d’observació i anàlisi crítica-paròdica, de denúncia, de lluita i d’esforç, que mostra a la vegada la necessitat i la impossibilitat de tota crítica a mantenir-se a l’exterior d’allò que critica, sap que no pot allunyar-se dels perills de convertir-se ell mateix en un circ, en un nou codi, en una nova convenció, una nova proclama impostada. Sembla lluitar igualment, esforçadament, inútilment contra la conversió d’aquestes accions en una imatge, aparentment radical i redemptora, però igualment inòcua i assimilable, plana i homologable: una imatge més entre totes les altres imatges. La seva acció malaguanyada servirà, en tot cas, per mostrar com de difícil és evitar quedar fixat en un símbol, com d’ingenu és pretendre no caure en l’espectacularitat, tot i que es faci pel camí pedregós de menysprear el virtuosisme de la peça ben construïda, de provar de refusar i evitar l’obra d’art ideal, agradosa, comprensible, disponible i preparada per a ser entesa i gaudida, assumida i deglutida, digerida i expulsada pel respectable. Serà un altre cas de resistència conscientment estèril al públic caníbal, de lluita (abocada al fracàs) per no caure en la “representació”, on el tema acaba sent, també, la representació d’aquest inent fracassat. Aquí, aquesta lluita ve presentada com un ritual que sembla un gag, o com un gag amb aspecte de ritual, estabellant la banalitat contra la gravetat. Un ritual on, amb un gest rere un altre rere un altre, la representació es va fent i desfent gràcies a la contradicció, la indefinició i l’ambigüitat, la confusió i la indecisió, la imperfecció i la provatura. Un acte, una acció, que supura sensació d’amenaça, violència i mal gust, aparenta fragilitat, no amaga la imperfecció, deixa intuir la ironia. Finalment, la peça especejada es fa davant nostre amb el color de gos com fuig: ve presentada per un subjecte que no vol parar quiet per al selfi o la foto celebrativa, i va representant un objecte que es deleix per mantenir-se en en moviment tot moment.