Soren Evinson va estrenar divendres A nation is born in me, un dels projectes premiats al G.R.U.A. de l’any anterior. Es tracta d’un treball que viatja per diversos llenguatges. Si comença arrossegant-se com un gos bordant que busca la carícia o sortir a passejar, va agafant força fins a exigir (amb una ironia molt feridora) que el públic no el deixi de mirar. L’excita que el públic l’observi. I ell els provoca amb tocaments, fregaments amb el terra o el pal d’una bandera i petonejant-se en un mirall. Se sent tan estimat per ell mateix que decideix odiar la resta. Estima el seu odi i, aparentment, no vol conviure amb ningú altre. 

Té un llenguatge evidentment performàtic, que s’allunya del text aristotèlic, de comprensible lectura. És un no discurs que permet múltiples interpretacions. En realitat, és un artista que fuig de les clàssiques icones i procura pervertir-les. Potser per això, al final lapeça agafa un gir inesperat i abandona el seu posat de gos faldiller (o d’amo que increpa al públic com les seves criatures), transforma la seva ànima en la d’una gavina, que, aparentment, s’allibera de tot i que vol construir un somni i compartir-lo amb tothom. Un viatge a una escena aparentment menys violents, amb menys arestes. Tindrà continuïtat? De moment, el viatge de transformació és tant brusc que fa impossible saber si és un gir nou o, símplement, una forma de tancar el cercle (que ho hagués pogut fer sortint, de nou, a quatre grapes, de gos…)