Vull fer una confessió. I ara, no us aneu pas a equivocar, donat que estem ficats dins una obra d’Agatha Christie: el crim que penso confessar (els altres, me’ls reservo) és purament teatral: malgrat l’èxit que l’ha acompanyat sempre des que es va estrenar al West End fa 62 anys, “La ratera” em continua semblant una obra més aviat justeta; un misteri criminal construït anb la habilitat i els recursos ( i fins i tot, amb les trampes) que eren la marca de fàbrica de l’autora, però recolzat en personatges i situacions que es troben lluny de figurar entre els seus més grans encerts literaris. Entre altres coses, perquè , i a diferència del que passa en les seves millors obres, aquí Christie s’entreté en introduir dins la trama algunes presencies més aviat banals que són lluny també de posseir la complexa culpabilitat latent de la que donen mostres les seves criatures més inquietants, fins i tot quan resulten ser totalment innocents dels crims en els quals s’han vist involucrades: pensem en els companys de viatge de Poirot a “Assassinat a l’Orient Express” o “Mort al Nil”, o -i millor encara- en els protagonistes de la cèlebre i superior “Deu negrets”, una novel·la amb una estructura argumental molt propera a la d’aquest text teatral. Dit tot això, cal felicitar a Victor Conde: de tots els muntatges de l’obra que havien passat abans per Barcelona, cap havia estat rebut amb tant entusiasme popular com aquest digne entreteniment farcit de tocs d’humor (alguns excessivament  cridaners, cas del personatge encarnat per Xavier Bertran) , interpretat amb força correccció potser de vegades una mica mancada de malicia i d’aquell toc britànic també tan Christie , i vestit amb una efectiva escenografia que permet també efectistes però eficaces aparicions fantasmals  dels personatges dels qual s’està parlant a l’escenari, però que es troben absents de l’escena. I ja ho sabeu:cal guardar un silenci total sobre qui és ( o quins són) el/la culpable(s) dels crims de l’obra; en cas contrari, us arrisqueu a ser les properes víctimes.