Una
considerable trajectòria avala l’autor i director d’aquest muntatge de Fum. El recent èxit de El principi d’Arquímedes (2012) -premiat
muntatge i text-, plana sobre aquest nou espectacle creant unes expectatives difícils
de satisfer. Fum és un text de
construcció força lineal i senzilla, malgrat algunes el·lipses i que algunes
escenes poden donar-sede forma
simultània a temps real. És una obra de pocs personatges (dues parelles heterosexuals
de diferents edats i condició social) que transcorre en un hotel (les
habitacions de cadascuna de les parelles i el saló) d’un lloc indeterminat on
els protagonistes són clarament estrangers; els vincula la mateixa ciutat de procedència
i la llengua comuna. Fora de l’hotel es pateix una situació caòtica de revolta
de la que l’espectador en té noticia per boca dels personatges, sense que en
cap moment penetri dins l’escena cap indici de les convulsions que tenen lloc a
l’exterior. L’hotel apareix així com un búnquer hermèticament tancat a
l’exterior del què els personatges no en poden sortir. La relació circular que
s’estableix entre ells (de dos en dos, en totes les possibles combinacions)
contribueix a confirmar aquesta idea. L’anècdota gira a l’entorn de les
mentides, les mitges veritats i les veritats personals que s’expliquen els uns
als altres. L’espectador sembla tenir el paper de reconstruir la veritat de la
història, de fet, però, es tracta de copsar diferents actituds vitals davant
una realitat només narrada. L’aparent pau interior contrasta amb la violència
desfermada de l’exterior, l’espectador sap que aquesta pau es sustenta en allò
que els personatges callen, les mentides dites i l’exquisida hipocresia que
gasten. La previsible estructura dels encontres -malgrat l’àgil canvi
escenogràfic- dóna un aire reiteratiu al fosc. L’exercici dramàtic, molt ben
construït i interpretat, fa surar la idea que els personatges masculins (Àlex/Joan
Carreres i Jaume/Lluís Marco) i, fins i tot, l’Eva de Anna Sahun són víctimes
de l’avorriment de la Laura (una recreació magníficament continguda i
sofisticada de Carme Elies). Malauradament, l’anècdota ho omple tot, menjant-se
la possibilitat de transcendir-la.