Primer de tot: per si algú ho dubtava, Juan Diego Botto demostra aquí ser un magnífic i molt carismàtic actor teatral, d’aquells que se les saben totes a l’hora de guanyar-se la resposta incondicional de l’espectador fent servir per això recursos plens de talent. Botto deixa constància també de la seva habilitat com autor, al llarg dels cinc monòlegs que integren la proposta. Fins i tot encara que, inevitablement, es pugui percebre certa (potser) inevitable irregularitat en el conjunt: Botto brilla més quan aborda el tema de l’exili i la immigració amb humor i un punt de cinisme i de lúcid pesimisme sobre la condició humana, que quan opta pel discurs politicament molt correcte però massa previsible de la “Carta al hijo” , un fragment, d’altra, banda potentment interpretat per Astrid Jones. Malgrat això, i malgrat la prima comicitat de “Locutorio” , aquest espectacle no deixa de ser quelcom més que una simple mostra de teatre conscienciat_ tant pel que fa al text de Botto, com pel que te a veure amb la molt ben delimitada direcció de Peris-Mencheta: magnifica al·legoria, la d’aquest espai escènic presidit per una cinta transportadora d’aquestes que van carregades de maletes que, de vegades, contenen dins seu tota una vida; i magnífica també l’atmosfèrica forma d’il·luminar aquest espai.