Hi ha records íntims que necessiten pot de vidre i tapa de rosca. Es pot conservar en un tupper o en una bossa al buit, però no respiraran igual. El que fan Izaskun Fernández i Julián Saénz-López és un viatge tendre, relaxat, que passa per l’arbre genealògic de l’actriu (que forma part la meitat del poble d’Aras, com aquell qui diu) amb la delicades que una neta pregunt als avis; amb la senzillesa del pastor que respon amb frases simples a partir de l’experiència i guardant-se (segurament) algun racó per a la intimitat més amagada.

El record es transforma contínuament. Es recorda allò que es va expressar l’ultim cop. i pot anar derivant o revisant-se amb les visions d’altres que van viure aquella etapa. Per això, pot derivar fins a fer un viatge a Logroño en barca! La companyia El Patio rep el públic enuna mena de mostrador d’apotecari, tot guardat en petits pots. Com els ungüents especulatius de Mr. Stromboli però que, no curen de res, si no és l’ànima col·lectiva. Els records s’afiancen millor en els objectes. Per això, entre els llibres s’amunteguen entrades de teatre o etiquetes de cervesa com a punt de llibre. També els colors de les sorres són reveladores. Cadascú camina millor per la platja (si és mariner) que pel tros (si és pagès). I en els pots petits, s’hi guarden perfectament botons, fils, agulles i didals. Identificar persones amb petits elements és molt efectiu. Recorda a l’Ells i jo de Jordi Font o a aquelles actuacions gravades sense talls i emeses online, de la companyia de la Royal Shakespeare Company durant la pandèmia (Table Top Shakespeare).

Concervando memoria beu d’aquell xiuxigueix de Biblioteca de cuerdas y nudos i de La màquina de la soledad, o les confessions de Iaia, amb dosis ben pesades d’ironia, d’estirabot i de simplicitat. Cada persona és un pot de vidre. tots tenen formes diferents. Nmés els besavis, que eren germans, tenen lleu tind i conserven la mateixa fesomia (com si fossin bessons). Izaskun diu que els seus 4 avis són vius. Però que la resta dels seus amics ja han mort. Que els van a visitar a vegades al cementiri però qie ja no sinteressen per les esquel·les perquè ja no hi ha cap dels seus amics. En realitat, és indiferent qui és viu o qui és moirt.Perquè ella havia recodat abans que una prsona és viva mentre se la recordi. Però no pel DNI i professió (que seria com conservar-la al buit o en formol) com per les seves frases, el seu to de veu, l’actitud vital i anècdotes, més o menys fantasioses. Izaskun recorda els avis conservant-los al bany maria. Amb etiquetes escrites a mà, i en estanteries que no li fa mai mandra de treure la pols perquè és la forma de tornar a parlar amb ells, sense necessitat de fer cap trucada de telèfon. Preciós. Net, senzill. No especula; atrapa per la seva veu i mirada oberta i amiga de les converses a la vora del foc.