Vist el divendres, 14 d’octubre de 2022 a l’Espai Off del Teatre Municipal de Lloret de Mar (Mercat Municipal).

Una experiència única i aliment per a l’ànima, la que vàrem tenir al Mercat Municipal de Lloret de Mar amb aquesta companyia (que desconeixia) de La Rioja, que fa un delicat -i alhora molt poderós- espectacle sobre els nostres ‘ancestres’, els que ens han precedit, els que van viure molt abans que nosaltres i als quals devem ser avui aquí. Pares, avis, besavis, rebesavis…

En uns 45 minuts, la protagonista ens explica la història de tot el seu arbre genealògic. Els representa amb uns pots de vidre, d’aquests que comprem amb menjar dins i després guardem per a posar-hi coses… alguns d’ells amb objectes, materials, o fins i tot fotografies. De sota una taula i d’unes estanteries van sortint nous objectes que ajuden a explicar i il·lustrar la història familiar de l’actriu protagonista. Perquè, tot i que no es pot dir que no sigui teatre d’objectes, que ho és, Conservando Memoria és sobretot un espectacle d’actriu: Izaskun Fernández. Gairebé sense aixecar-se mai del seient, darrera d’una taula, la seva veu i sobretot, la increïble expressivitat del seu rostre (i és clar, un text i una direcció compartides amb Julián Sáenz-López, que oficia també de tècnic en el directe) i una concentració a prova de veus d’infants i alarmes de mòbil, ens fan veure les penes i alegries d’aquesta gent senzilla, nascuda i viscuda al camp, als poblets que hi ha al triangle entre Navarra, Àlaba i La Rioja, i que mai no van anar gaire més enllà d’uns pocs quilòmetres. ‘Eran otros tiempos’ van repetint les àvies i els avis. Fins que, signes dels temps, els fills van decidir anar a treballar i viure afora… però tampoc massa lluny! A les ciutats grans més properes. La posada en escena, simple i amb un for encís, il·luminada sense complicacions i efectiva. I allà els braços (recorden els d’un mim) de la Izaskun portant pots amunt i avall, buidant-los, emplenant-los, i fent-nos algunes coses vistes però que sonen a originals, com els balls on es van conèixer els seus avis, la fotografia dels quals apareixen d’un lloc insospitat.

La reacció del públic, especialment d’una certa edat, va donar ales al relat. Es reconeixien, recordaven el que els seus avantpassats els havien explicat. ‘Eran otros tiempos’, i ho sabem. I per a rematar, un final de llagrimeta amb una cançó inoblidable: ‘Las simples cosas’ en la veu de Mercedes Sosa.

Un espectacle que ja fa uns 2-3 anys que va recorrent la península, amb premis per la seva qualitat i la capacitat d’emocionar, també a Catalunya. I que podrem veure, a part d’algun teatre municipal català, a la ciutat de Barcelona, ja que l’ICUB l’ha contractar per anar a diversos centres cívics entre ara i el desembre. I esperem que alguna sala estable de la capital doni a conèixer aquest esplèndid treball, probablement més adient per a espais no massa grans, ja que també viu de la proximitat (literal i virtual) del públic a la oficiant i als seus petits objectes.