Dins el programa del Barcelona Districte Cultural trobem joies com Conservando memoria (2019), un espectacle petit i delicat d’uns 45 minuts de duració i adreçat a tots els públics a partir dels nou anys. Tal com figurava al programa de mà del Teatre Artesà, on també es va poder veure aquesta peça, els qui “construeixen, escriuen, dirigeixen, il·luminen i juguen” són Izaskun Fernández i Julián Sáenz-López, els dos integrants de la companyia El Patio Teatro. Però és ella qui oficia en escena i comparteix amb nosaltres un viatge emocional que homenatja els seus avis. 

L’escenografia, d’allò més artesanal, consisteix en un dispositiu fet de mòduls de fusta ‒taula i prestatges‒ que tant pot evocar una cuina-rebost com el taulell d’una botiga de poble, a banda de constituir un autèntic teatret portàtil. Emmarcada en aquest bell empostissat, la intèrpret ‒autobiografiada o autoficcionada a través dels records dels seus avis‒ incideix de manera senzilla i emocional en la memòria i l’absència. Una absència anticipada, perquè Izaskun Fernández, de trenta-cinc anys, té la sort que els seus quatre avis són vius. Però es remunta més enrere, fins als rebesavis, que no va conèixer, i ens parla de la besàvia Maria, a qui li encantava menjar pa amb taronja.

On van a raure els records? Una sèrie de preguntes o reflexions senzilles ‒i alhora immenses‒ sobre la memòria alternen amb una narració sintètica sobre la història de la família i el seu ancestral arrelament a la terra ‒tots són nascuts a Aras, un petit poble de Navarra‒. Fernández grata ben endins, per trobar els orígens i ferments. No en debades l’hort de l’avi Jesús ‒i el reg com a motiu fundacional, mític‒ és el seu record preferit d’infantesa. Un túnel comunica l’olfacte amb la memòria, i per això els pots que manipula a escena estan plens ‒i es buiden‒ d’espècies i condiments.

Esperonats per les preguntes de la neta, els avis i les àvies li regalen records valuosos de la seva infantesa i joventut: els cavallets i les piruletes de la fira de Logronyo; un vestit vermell ‒potser el mateix que porta ara la intèrpret?‒; les nous i la “perra gorda” que deixaven els Reis Mags; un totxo que feia de nina i que l’àvia alimentava amb farinetes de terra diluïda amb aigua; els moments feliços de la sega, i algunes de les feines i oficis que van exercir després d’emigrar a ciutat. Ara els amics són morts i tan sols queden ells quatre, guardians d’un món pràcticament extint.  

Destaca la tendra ingenuïtat i l’honestedat que traspua Izaskun Fernández en assumir sense transicions ni preàmbuls les respostes dels padrins, amb una còmica i reeixida imitació de veus i deixos. Afirma la intèrpret que, en el procés de recerca, trobava poesia arreu: en les cares de sorpresa, en els dubtes, en les remembrances que fluïen espontàniament. Hi ha moments d’humor i altres de més elegíacs, com quan l’actriu i titellaire imagina, per a cadascun dels avis, una tècnica diferent ‒la confitura, el fumat‒ de conservació dels records.

Del pot de la memòria, Fernández n’extreu fotografies antigues, emmarcades en medallons, i figuretes que evoquen alguns dels somnis i reminiscències ‒una bici, una torre Eiffel‒ als quals ha passat revista en una funció altament emotiva, on sonen boleros com Cerezo rosa o Sabor a mí ‒l’esgarrapada de l’agulla sobre el vinil forma també part de l’enregistrament‒ i ocupa un lloc preponderant La canción de las simples cosas.

Izaskun Fernández no sap de qui ha heretat el gust per inventar contes. Però aquesta que explica, tot i salpebrada amb algunes fantasies ‒besavis domadors d’ossos i viatges a l’Antàrtida‒, és una història verídica, que glossa en un acte d’homenatge ‒públic i íntim alhora‒ als seus avis. I, a fi d’il·lustrar-la millor, paladeja alguns topònims i termes populars en perill d’extinció, i s’embruta les mans de pebre vermell i de terra. L’espectacle, d’una bellesa sense artifici, ofereix un treball de precisió amb els objectes i l’honestedat d’un relat universal. L’emoció arriba diàfana i pura, inesquivable. Fonda. 

Article publicat a Núvol el 19 d’octubre de 2022