Lara Díez Quintanilla va aprofitar la seva beca d’autora resident de la Sala Beckett per fer una peça allunyada del seu món dramatúrgic. I es va proposar estirar una distopia de cataclisme ecològic al màxim. És oportú utilitzar aquestes plataformes per provar-se i per a aprendre, tot i que el resultat escènic no sigui el de major empatia amb el públic ni la reflexió aporti gaire lucidesa. Eufòria és una experiència de recerca, partint d’un món idíl·lic, d’unicorns i amistat eterna en una Terra en temps de descompte. La negror que vol projectar la peça és escenogràfica ( col·lapsant l’escenari de brossa), sense connectar prou amb el públic, la peça queda com un quadre fred, apàtic,en la que res vibra i el desordre plana sobre un codi mínim de representació.

La ingenuïtat preserva els desigs d’amor etern, d’èxit als escenaris com a cantant, com a esportista d’èlit, o de reconeixement científic en la recerca tecnològica. Els amics són els que aguanten els fracassos; els que s’apunten als triomfs són, principalment, aduladors. Però, una dècada més tard, el realisme ha de centrar les opcions. L’egoisme fa que cadascú visqui amb ansietat l’èxit, per por a perdre’l. I que el sisè personatge, símplement, es conformi en seguir formant part dels cinc amics que han triomfat a la vida. A una meta més fàcil, un desencís menys dolorós. La lletjor que podria molestar a l’espectador és estètica; no hi ha l’agror mínima per incomodar.

Les trajectòries artístiques dels actors que hi intervenen és molt divers. Tria arrisca per fer proposta de froa dels paràmetres. Però, sense la creació en conjunt, amb només els solos per a salvar els mobles, no n’0hi ha prou. És cert que a l’escena s’hi ha inclòs tot una recerca àudiovisual, d’edició i de retransmissió (amb dues càmeres que els propis actors van manipulant a escena). Però l’aparença de barroquisme és només això. Queda en una pàtina més d’un quadre que no aconsegueix enfocar més que tres idees marc sobre la desconfiança dels joves cap al món que els hi ve a sobre. Molta més mala llet hi havia a ARCAS2020 o al Metalhammer de la Sala Fènix.

L’autora, que fins i tot es converteix en presentadora d’un informatiu catastrofista, de frases simples i un ritme en la dicció reiteratiu ha estat valenta en fer la prova. Ja està. La mala sort de la Covid a (que els hi ha obligat a tallar procés de creació endarrerir estrena i haver de perdre una setmana d’exhibició aquest Nadal) deu haver penalitzat més la peça. De Lara Díez Quintanilla seguirem celebrant el tràgic absurd de La nostra parcel·la, i l’amargor d’ambicions consumistes d’Herència abandonada. D’aquesta Eufòria, només ens preocupa qui, finalment haurà d’escombrar el confetti i la resta de la brossa de l’escenari.