Exercici de fregolisme conceptual. La jaula de las locas juga amb l’ambigüitat (no només amb la sexual). Sap anar pel broc gros amb els acudits més o menys psicalíptics i barroers a trencar-ho per una emoció que entra de contrast fins ben endins. Àngel Llàcer és un monstre de l’escena que disfruta dels dos extrems: la diversió més explosiva (Molt soroll per no res, i les seves aparicions televisives) a la sensibilitat (El Petit príncep, el musical). Després del seu pas pel teatre d’emocions (Relato de un náugrafo i Frankenstein), ha trobat un espectacle que respon al seu bipolarisme escènic: excés i gotes d’emoció.

 Té l’estrany característica que suma el públic de revista (es diverteix amb la baixada d’Albin/Àngel Llàcer als pati de butaques, amb una divertida irreverència, com va fer La Maña, Merche Mar i tantes altres vedets) però alhora construeix una trama de reivindicació de les parelles gais incontestable. 

És un espectacle sense estalviar purpurina, plomes i escales i plataformes que es mouen i rodolen (no cal que pugin i baixin, com els que hi havia a l’Scènic) que manté una trama àgil. Està ben cantant i ben ballat i tot ressona a lloc. És cert que l’exhibicionisme d’Albin/Zaza ultrapassa telons i mesures. I Llàcer desplega (perquè li agrada i perquè el públic li demana) les seves dots de provocador (com en mag Lari quan fa intervenir el públic, posant-li a l’abisme del ridícul però abraçant-los amb complicitat). El director de la purpurina manté la seva marca i esclata una pluja de papallones en el oment final de major clímax. És evident que l’excentricitat dels personatges té un gran magnetisme i que, fet amb elegància, funciona com un raig. I, enmig d’aquesta compedia un punt vodevilesca amb vestuari de Molino i Almodóvar emergeix una hostòria d’amor paral·lela (la dels dos homes que han estimat Jean Michel com a pare i mare) i la del fill que s’enamora dels sogres més reaccionaris. El transvestisme és viu amb naturalitat. També el xantatge més baix. Les puntes d’agror del fill es posen molt comptades per no trencar el pastís ensucrat. Tot roda a partir dels hits dignes de bany de Cleopatra: Yo soy lo que soy o La vida empieza hoy, temes de reafirmació i d’optimisme tendre enmig de l’exuberància d’uns cossos que s’ensenyen sense arribar a un punt excessivament eròtic. L’exhibicionisme més gai es feia ben evident, en canvi, a Airotic. La trama coincideix amb l’altre gran musical d’entreteniment de la cartellera de Barcelona La familia Addams. Però aquí es gasta un humor molt més picant hi ha una major espectacularitat i, de fons, una trama que exemplifica tipus d’amor sincers i constructius, fora de les convencions i de la hipocresia. Llarga vida a aquesta gàbia d’or. 

L’èxit constrata amb la dificultat d’altres musicals ambiciosos, d’un tall molt més íntim (Fun home, Casi normales…) i que fan qüestionar-se si a Barcelona només poden triomfar (o patir un daltabaix, pels seus desorbitats pressupostos com a Los miserables) els musicals exuberants. També quin és l’espai que troba elmusical de gran format en català (representat únicament per Dagoll Dagom amb un íntim Maremar, però sobretot Scaramouche o el seu Mar i Cel). Caldria trobar un camí intermig entre els musicals de petit format i els de confetti i espantasogres per a la bona salut del sector. La productora que ho aconsegueixi, tindrà molt camp per córrer, i teatres que el rebran amb els braços oberts.