Curiosament, aquests
dies han vingut  a coincidir a la
cartellera barcelonina dos musicals guanyadors al seu moment  del Premi Tony en aquesta categoria  que venen a representar dos conceptes ben
diferents de teatre musical. Però que alhora, cadascun a la seva manera,
representen també dos títols cabdals pel que fa a la normalització de la
presència a Broadway d’espectacles protagonitzats per personatges homosexuals
que reivindiquen amb orgull la seva condició. Un d’aquests musicals, el més
recent ( al 2015 va donar el salt de l’Off cap a Broadway)  és el magnífic “Fun Home” , considerat com el
primer musical que s’estrena a The Great White Way (  així és com es coneix també al mític districte
teatral de Manhattan) que té com a personatge central una dona lesbiana: una
sensacional mostra dels camins més innovadors amb els quals es pot presentar el
musical contemporani trencant definitivament amb esquemes tradicionals.

L’altra obra a la
qual em refereixo –  la més veterana- és
aquesta  “La cage aux folles” estrenada
l’any 1983 que té l’honor de ser fins ara l’únic musical que no solament es va
emportar el Tony quan es va veure per primera vegada, sinó que l’ha tornat a
guanyar en la categoria de millor “revival” en les dues ocasions en les quals
ha tornat a la cartellera amb muntatges diferents: el més recent, el de 2010,
adaptant el fantàstic espectacle que vaig tenir ocasió de veure a la Menier
Chocolate Factory de Londres, una sala de la quan n’han sortit un grapat de
muntatges sensacionals exportats després al West End o a la mateixa Nova York.

A diferència del
que passa amb “Fun Home”, aquesta “La Cage aux Folles” que es presenta ara al
Tívoli com  “La jaula de las locas” ( a
Broadway van optar per conservar en el títol els orígens francesos de l’obra
que l’inspira, la molt popular comèdia de Jean Poiret que a casa nostra van
interpretar Paco Morán i Joan Pera, i de la qual n’existeix una versió
cinematogràfica filmada el 1978 que va ser també tot un èxit ) és una
meravellosa mostra de comèdia  musical
ben  fidel en el seu format i en les
seves melodies  a la imatge que tenim
del  Broadway més festivament
tradicional. No podia ser d’altra manera, tenint  en compte que l’autor de la partitura no és
altre que el creador de “Hello, Dolly!” , un compositor que sempre ha tingut la
ma trencada a l’hora de crear tant precioses balades d’aquelles que se’t fiquen
al cap  amb vocació de convertir-se en
standars ( una categoria a la qual han accedit en nombroses ocasions),  com temes musicals sovint plens de contagiosa
alegria que poden adquirir també de vegades la forma d’himnes d’autoafirmació ,
Aquest és indiscutiblement el cas de l’emblemàtic i absolutament reivindicatiu  “I Am What I Am”, el “Yo soy lo que soy”  que ens canta Zaza al final del primer acte de
“La jaula…” . Però també , i sense sortir-nos de la mateixa obra, d’aquell
altre “The Best of Times” amb el qual el mateix personatge ofereix el millor
moment del segon acte. O , si pensem en Dolly, de la cèlebre cançó que li dona
títol a l’obra,  o d’aquell altre moment
en el qual la protagonista manifesta el seu desig de tornar a viure plenament
abans que la vida passi de llarg, “Before the Parade Passes By”. O del “Open a
New Window” , el “We Need a Little Christmas” o el “If He Walked Into My Life”
que sonen a “Mame”, l’altre gran Hit comercial de la seva carrera.  Aquests títols no us diuen res? Busqueu-los
per Youtube: estic segur que a la que sonin les primeres notes, en reconeixereu
un grapat . I si “La jaula…” us ha deixat amb ganes de més Herman no dubteu
en buscar l’enregistrament de “Mack & Mabel”,  aquella evocació d’una parella llegendària del
cinema mut que ,per contra ,no va triomfar com es mereixia als escenaris, però
que Herman considera la seva millor obra.

I ara situem-nos
al moment en el qual “La cage…” va arribar a Broadway. Al 1983 l’epidèmia de
la SIDA causava estralls , i no cal ni dir fins a quin punt la mateixa
comunitat teatral en patia en carn pròpia les conseqüències ( de fet el mateix
Herman, que ha complert ja les 87 primaveres, 
va reconèixer fa dècades  ser
seropositiu) . I cal recordar que en aquells Estats Units governants per Ronald
Reagan ( tampoc no cal fer escarafalls, si tenim en compte qui els governa avui
en dia), la SIDA va ser l’excusa perfecta per a que les forces ultra
conservadores desfermessin la seva homofòbia , demonitzant la reivindicada
normalització del col·lectiu gai que havia agafat embranzida a partir dels anys
60. Doncs, al ben mig d’aquest context, “The Cage…” es presentava com un
espectacle descaradament  “mainstream”,
obertament optimista, dissenyat per a proporcionar diversió  a un públic majoritàriament  de classe mitja , encantador i acolorit . I
només per ser tot això – i per presentar alhora un model de família llavors
gens convencional, i omplir l’escenari de Drag Queens, i fer burla d’un polític
tant ultra conservador com els que feien soroll repressor  al carrer- ja resultava un espectacle
saludablement normalitzador i reivindicatiu : no sempre cal anar per la vida
fent proclames amb cara seriosa , per assolir aquesta mena d’objectius.

Tot això val la
pena tenir-ho també present, a l’hora d’entrar al Tívoli i disposar-se a gaudir
de la frívola festa emplomallada que ens proposa Àngel Llàcer fent us de les
seves millors habilitats com a director i – especialment- realitzant una
exhibició ben notable dels seus millors recursos com a actor; uns recursos que
mai abans havien brillat tant com aquí. Entenguem-nos: donat el tarannà de
Llàcer, estava cantat que Zaza era un personatge que li esqueia com un guant, i
amb el qual podia fer servir tot els seu carisma histriònic i ficar-se el
públic a la butxaca com si res. El perill era que , a força d’exhibir-se, Zaza
acabés devorant a l’Albin, la persona que s’amaga darrera les perruques, el
vestuari espectacular i el maquillatge de la Zaza. I això és precisament el que
no passa mai. Llàcer sap mantenir en tot moment l’equilibri exacte entre la
gran vedette reina de les Drag Queens de la Costa Blava francesa ( recordeu que
es suposa que  La Cage aux Folles és un
cabaret de Saint-Tropez)  i
aquest/aquesta Albin tendra, maternal, de vegades insegur/a davant els estralls
de la carn que van  implícits en això
d’anar-se fent gran, sempre amb fam de viure , i sempre mostrant la intensitat
de la seva ja ben llarga i profunda història d’amor amb el seu marit, en
Georges. I aquí és on toca deixar ben clar el no menys fantàstic – tot i que
inevitablement, menys espectacular- treball interpretatiu que realitza Ivan
Labanda, assumint amb talent que, en aquest cas, la seva condició és a la força
la de príncep consort. Però tornant a Zaza/ Llàcer: la intensitat amb la qual
aborda l’esperat “Jo soy lo que soy” és de les que et provoquen aquella
sensació de calfred que tan bé saben transmetre les grans estrelles del West
End i Broadway. I veure’l passejar per la platea interactuant amb el públic com
ho faria una estrella d’El Molino , precisament sota la mirada atenta de Merche
Mar seguda a una llotja de l’amfiteatre la nit de l’estrena  , demostra un cop més el seu control de l’espectacle:
aquest era el típic moment que propiciava l’excés de qui vol allargar massa una
situació. I Zaza, per contra, sap com tallar-la, evitant així que es perdi el
fil i que la improvisació porti a oblidar que aquí, el que importa de debò, és
l’obra que s’està representant.

Certament, a
l’espectacle de Llàcer potser li manca una mica més de nervi coreogràfic en
algun que altre moment ; penso especialment en els ballarins lluint flotador a
la terrassa del Promenade Café  mentre
sona la “Song of the Sand”. I l’escenografia 
resulta un xic massa buida, si tenim en compte l’exhuberància natural
dels personatges que l’omplen i del llampant vestuari que llueixen. I com els
esdeveniments polítics corren tan ràpid, els trets sospitosament semblants a
Mariano Rajoy amb els quals es presenta el personatge del polític radicalment
homòfob de l’obra resulten curiosament desfasats. Però res de tot això impedeix
que el divertiment funcioni de forma aclaparadora, complint amb escreix els
seus objectius. Que no són altres que els de presentar amb ritme ben
precís  una  molt brillant comèdia musical  excel·lentment cantada ( i sonoritzada; aquí
sí que s’entén tot)  i interpretada,
mentre Zaza Llàcer ofereix  la seva més
llampant creació.