Mercè Arànega és la nova Shirley Valentine. Reviu un personatge
que molts espectadors encara recorden en la pell d’Amparo Moreno,
fa una dècada. Certament, el personatge ha envellit però segueix
sent prou real en les cuines de moltes cases. Aquesta Shirley és una
dona avorrida d’una convivència quasi inexistent amb el seu marit
i uns fills que s’han emancipat i no li demostren gens d’estima.
Aquesta Shirley no sap refusar el viatge pagat per anar amb la seva
amiga a Grècia. Pot ser una escapada que la faci reviure la seva
època d’alliberada, de dona independent que pot oblidar-se de les
obligacions i respirar la vida i enamorar-s’hi.

La posada en escena té un cert toc simbòlic perquè viatja del
quadre pla (la paret de la cuina a qui s’hi adreça té pintats
tots els mobles i estris de cuina) a la tridimensionalitat màgica
amb una platja que es converteix en una postal paradisíaca, una roca
(a la que s’hi adreça sense tanta pesantor) i una tauleta de
terrasseta per prendre’s un vinet. De fet, a mesura que avança
l’obra, la nova Valentine comença a adreçar-se obertament al
públic, demostrant que ha reviscolat de la inèrcia que l’atenallava
en la primera escena. L’obra sap aprofitar les picades d’ullet
cíniques a la quotidianeïtat de mare ensopida, qie tothom pot reconeìxer sigun de la mare o de l’àvia. Cada escena dóna un
pas més al seu nou alliberament. Del cinisme salta a la mordacitat; de la desesperació, al desig de controlar què vol fer amb la seva
vida, sense els traumes de sentir-se enganyada per ningú. Ella és
al centre del seu paradís. Final d’esperança sense fissures. Arànega hipnotitza amb un nou monòleg que noté la duresa de Neus Català. Un cel de plom.