Akram Khan signa una coreografia amb grans contrastos. Perquè sap treure tot el suc a una mena de tobogan-trinxera i un joc de llum i disposició dels músics que sempre sobta. I perquè construeix preciosos elements que atrapen (com el gramofon, titella i focus de llum, alhora o la metàfora de les cordes arrossegant-se tot el passat i impedint  vincular la situació de la trinxera amb el passat). Però, en canvi, construeix un espai sonor molt dúctil. Des del so més tradicional amb la veu, la ppercussió i els cascavells als peus a un soroll que saturava les oïdes. Un element si no eixordador sí que molest que tapava el so inrterpretat en directe i que incomodava. Un recurs antipàtic però que, vist amb distància, podia remetre a la situació personal del soldat en aquella I Guerra Mundial, que insinua Akram Khan.

Com tot bon solo de dansa,  la coreografia permet veure els moviments més edspectaculars o emotius de l’intèrpret. Començant per un moviment d’equilibri vertical amb el kathak i unes braços en els que semblava desaparèixer l’estructura òssia, com si fossin onades a la platja. I uns peus que, rítmicament es movien a la velocitat infernal del tambor. Però, a mesura que avança la peça, Khan accedeix al terra, a un moviment horitzontal, amb més torsions de l’esquena i una sensació de patiment, d’emoció enroscada que acompanya a la veu en off (en què relata la sensació de fi del món i l’esperança també per a les noves generacions que han d’aprendre a conviure millor a la Terra.) Són escenes d’una intensitat oriental que cal deixar-se entrar sense l’obsessió d’entendre què és cada imatge, Perquè la peça és prou oberta perquè on un hi veu un soldat colonial que es troba lluitant a una Europa que desconeix, per imposició de la corona britànica, altres hi veuen exèrcits sencers. La metàfora es desplega amb la terra (l’origen, les arrels) però també la base per plantar nous arbres, per a nous coneixements personals i de la humanitat. Sempre l’esperança, per sort. Preciosa pluja lenta de pinyes que apel·la a la convivència per deixar als fills un món més humà. El romanticisme de lluitar per a acabar amb el Mal ja és caduc. Ara cal construir en conjunt, sense voler imposar una ideologia, una cultura, una economia per sobre de les altres. Un bonisme preciós que empelta, de fet, amb Sidi Larbi Cherkaoui (Puz/zle, 2013; Fractus V, 2016) amb qui van compartir passió per la música clàssica, la dansa contemporània i l’espai entès copm a instal·lació en moviment a Les Ballets de C de la B, o amb Alain Platel que a Nicht Schlafen també indaga sobre la violència en la I Guerra Mundial.