Pepa Plana baixa del pedestal on està pintada com a àngel despreocupada i es posa a jugar. S’avorreix de tant cantar com els àngels. Les seves companyes, estampades en la perfecció no es despentinen ni perden el rictus de pau i serenor. Ella sí, s’adorm. Decideix provar nous camins i s’enamora de l’àngel Miquel, tant decidit i capaç de vèncer tot un Satanàs amb una espasa. Ella en té prou del Nigra sum de Pau Casals i explora el repertori de la caixa de música fins a l’esgotament.  Ingènua, decideix emprendre un volt ( o un viatge marítim, a falta de carnet de vol) i deixar-se seduir jugant amb els peixos del fons del mar. Fins que la realitat, de carn i ossos, la fa desistir.

Pepa Plana presenta el nas de pallassa més controvertit. Perquè, sí, aquest àngel (que ella converteix en femení) beu de l’humor blanc del nen que no entén res i tot ho experimenta curiós, però alhora es trasllada a un dels llocs més antipàtics d’aquesta humanitat: allà on es comprova que la civilització es gira d’esquenes a la seva obligació. I, si algú confiava en l’àngel de la guarda, de seguida es veu que no és suficient: Aquest, s’espanta davant de la magnitud de la tragèdia.

Pepa Plana construeix l’angel més humà de tots. El que s’adona de les seves limitacions físiques i de voluntat. El que se sent incapaç d’afrontar l’obligació moral d’actuar. El que prefereix abandonar tot heroisme i arraulir-se altra vegada al quadre de la perfecció. El que evidencia que la humanitat és tant imperfecta com lliure per prendre decisions. És tendra de gest, ingènua de situació però amb un caràcter fort que deixa petja. La seva narrativitat escènica, més enllà dels divertits i provocadors gags, atrapa aquest cop l’ànima de l’espectador i li fa una sacsejada, que convida a rebel·lar-se, a actuar. A donar una empenta perquè es treqnui un còmode cercle viciós del “jo actuaria si… però els altres no fan res de res.”