Fa temps que
Guillem Clua i Clara Peya passegen pels escenaris per separat. Ja han deixat
enrere l’etiqueta de “joves promeses” per fer-se un lloc dins la creació
escènica actual: l’un vinculat més al teatre d’objectes, l’altra com a
compositora i intèrpret. Pluja és el
resultat de la voluntat d’unir dues sensibilitats properes en un espectacle de
petit format per un nombre reduït d’espectadors, un espectacle íntim on el
públic es situa frec a frec dels seus creadors/intèrprets. Pluja parla de coses
petites i de distàncies siderals, de fenòmens atmosfèrics i de sensacions… de
com hom pot sentir-se de gran o de petit en relació als altres. No hi ha res de
descriptiu, ni tan sols un fil narratiu, en aquesta mena de poema escènic
construït a diferents escales on la música esdevé l’element imprescindible.
Aquí no es tracta de crear un ambient o d’il·lustrar musicalment una situació,
sinó d’entrar en un diàleg profund amb els altres elements que hi  són seguint un estricte principi de
necessitat: titelles o ninots, grans o petits són els mateixos personatges intèrprets. Pluja no explica cap història,
proposa una experiència poètica compartida en una mena de comunió entre el
públic i els seus oficiants. Un espectacle, més que per veure’l, per viure’l.