Ja ho diuen: «Tot va bé, si acaba bé», una expressió popular que, per cert, coincideix amb el títol d’una altra obra de Shakespeare. En aquest cas, però els argentins de Buendia Theatre avisen sobre el seu «Othelo»: «Acaba malament!», diuen. I encara fan un altre avís per a espectadors amb prejudicis: «Això no és clown!»

D’acord, doncs, no és clown, com vostès diguin. Però tal com Gabriel Chamé Buendia —clown de professió que ocupa les funcions Off de La Villarroel amb el seu espectacle «Llegué para irme»— tracta l’adaptació i la direcció d’«Othelo: el moro de Venècia» queda clar que l’advertiment que fan sembla que vagi dirigit més aviat al retrat de Shakespeare, que presideix la funció, que no pas als espectadors.

Des del primer moment, i fins a una hora i tres quarts de representació, Gabriel Chamé Buendia no se salta gairebé gens el que seria el fil argumental original de l’obra de Shakespeare. Per tant, malgrat l’esbojarrament i l’humor que caracteritzen totes les escenes del muntatge, l’adaptació encara fa més neta, clara i intel·ligible la feina bruta de Iago, la trampa que li munta al moro Otel·lo i el remolí de gelosia que acaba desencadenant la tragèdia amb Desdèmona.

Els quatre únics intèrprets —els doblets amb més personatges són freqüents i imprescindibles!— hi suen la cansalada. Tant, que un d’ells —el que més papers té— juga amb el teatre dins el teatre i busca la complicitat i la compassió dels altres intèrprets i dels espectadors: «Aquest ja és el quart personatge que faig!», «Me’n vull anar a l’hotel!». (…)