Queden
pocs dies per anar a veure aquest tan peculiar com autèntic Othelo que
signa Gabriel Chamé Buendia i que interpreten magistralment Matias Bassi, Elvira Gómez,
Gabriel Beck i Martín López. Aquesta companyia -Buendia Theatre- formada per quatre
especialistes del gènere clown, ja van portar l’espectacle ara farà un any
a la mateixa Villarroel, en horari de nit, i ja van convèncer. El dia que
hi vaig anar n’hi havia tres –només parlo dels coneguts meus- que repetien. No em va estranyar. és un espectacle dels que no et cansaries mai de veure. I no només per trobar-hi coses noves, que també. Per assaborir-lo, per desconnectar i per delectar-nos, que bona falta ens fa a tots en els temps que corren. A més, a aquest primer Othelo clown de la història no te l’acabes. El ritme és
trepidant, els gags se succeeixen un darrere l’altre sense gairebé temps de
pair l’anterior… La frase més clara que se m’acut per descriure’l és: Sincerament, mai
havia vist res igual, mai! 

La
història que proposen és tan poc realista comparada amb el teatre
convencional, però tant realista comparada amb la vida, que sembla que
neixi cada dia al  teatre.  Tenim quatre actors interpretant un
garbuix de personatges, canviant-se davant del públic o darrere el teló,
però queixant-se de que [“no tinc ni temps de canviar de personatge!”] I un
incessant mosaic  d’escenes, que
tenen el mèrit de no perdre Shakespeare de vista. Els actors surten del
personatge, parlen amb el públic i tornen a entrar amb tota naturalitat, com
si tots forméssim part de l’equip d’assaig.

Però tot
això no passaria si els actors no 
fossin esplèndids i la direcció magistral. L’obra es mou a la mateixa època que va plantejar
Shakespeare, encara que l’estètica és actual i la manera de parlar, també. Això
li dóna un toc encara més absurd. Tot i que la companyia avisa que l’Othelo
acaba malament, prometo que no us farà plorar. És una obra
popular, lleugera i blanca, que s’ha creat col·lectivament, posant-hi
cadascú el seu gra de sorra, però amb el màxim respecte per a Shakespeare. L’Othelo hi és i qui vol, el troba, encara que el protagonisme se l’emporta el Yago, un dolent on n’hi hagi!

Però si que acaba malament, perquè diumenge 16 d’octubre
ja marxen. Jo proposo –de debò, eh! –una recollida de firmes perquè tornin.
No em casaria de veure’ls. Demà encara hi tornaré, a veure quants me’n
trobo que repeteixen!