La màscara neutra expressa quan el cos es vincla. Quan les gesticulacions són mesurades. Quan hi ha darrere una intenció més enllà del de voler fer veure que és possible comunicar sense dir ni un mot ni poder utilitzar l’expressió del rostre propi. La companyia Marie de Jongh permet un preciós viatge de sentiments amb una dicvertida arrenca i un tendre final (que no es pot desvetllar). En el fons, parla, efectivament, dels diferents amors que hi pot haver en tota una vida. De les amistats infantils, de les del primer petó, de les d’escalf en la vellesa. De les incompreses, De les callades. De les assumides. 

El treball dels cinc actors (per construir quatre personatges) compta amb un espai molt obert, que es transforma i amaga prou sorpreses com estímuls necessita la canalla per atendre la trama. Hi ha el joc i hi ha les enfadades de nen. I, també, els odis incomprensibles pels qui no han vist el motiu que enemista les dues nenes, al parc, mentre jugaven a fer de papa i de màma i que jugaven amb la seva criatura. 

A principi de temporada (ha tornat fa poques setmanes en reposició) que es va veure al Poliorama André i Dorine, un preciós treball que mostrava amb molta sensibilitat els estralls de l’Alzheimer, també amb màscara. Commovia fins a fer plorar bona part del públic. Aquest Amour, té molt d’aquell aire. Potser es fa un pèl excessiva la música i la gesticulació s’excedeix per moments. Però, efectivament, és un treball molt correcte que, si es vol garantir un viatge de tornada al metro interessant amb els fills, millor que es trobin en la preadolescència. Ara, molt recomanable també per a tothom, fins i tot sense que l’acompanyi la família…