La Pepa és
coqueta, és presumida. És trapella i s’avorreix. I diu paraulotes. Res a veure
–tret d’una semblança… física– amb les tres representacions angelicals i
beates que estan posant al quadre on ella intenta entrar. Vol entrar al Paradís pintat. No ho
aconseguirà pas, perquè no té ales i no pot volar. La seva insistència, però, l
aportarà al fons del mar on vol esdevenir l’àngel de la guarda del mar. Allà,
però, hi trobarà coses que poc tenen a veure amb el paradís somiat. La realitat s’imposa en els
somnis de la pallassa. El mirall del món ens farà plorar. Tot i la seva relació amb
Déu (“Pepa, quan deixaràs de somiar?”, li pregunta), que la fulmina, la
pallassa sembla que té clar el que vol. Però en dubta. Quin món vol? En quin món viu?

El muntatge,
creat amb el director suís
Ferruccio Cainero, exigeix totes les dots
interpretatives de la Pepa Plana: ens fa riure, ens emociona i destapa el pot
de la tendresa contínuament. Amb un gest, amb un somrís o amb una ganyota. És un
àngel poc celestial
que té més de realitat que d’històries bíbliques: Adan i Eva es desfiguren deixant pas a la bruixa
de la Blancaneus, o fins i tot a la profana història de Guillem tell (tot ve
d’una poma…).

Rere el seu
nas, la seva ànima,
Pepa Plana aconsegueix el que vol: que el públic se l’estimi. Riure, plorar o
emocionar-se és conseqüència d’aquesta admiració. L’espectador, des del minut
u, ja ha quedat atrapat en la màgia que sap desprendre la pallassa, que domina
tots els elements de
l’escena, des de la capsa de música fins al fons de l’oceà o, fins i tot,
posant-se catxonda amb revistes tan terrenals i pecaminoses com podria ser
‘Coses del cel’!