Com aquí s’explica abastament, ‘Testimoni  de càrrec’ és una esplèndida (i em quedo curt) pel·lícula de Billy Wilder basada en l’obra teatral homònima d’Agatha Christie, inspirat a l’hora en un relat anterior, però que millorava ostensiblement, amb una trama policial-judicial (especialment aquesta darrera) entorn la lluita per demostrar la innocència del protagonista en un cas d’assassinat, quan totes les proves n’estan en contra. Recordo molt bé tot el rebombori que hi havia quan es projectava a les sales cinematogràfiques (en aquest cas, en reestrenes, cosa habitual fa unes dècades) en què s’advertia en els crèdits finals que ‘ningú no reveli el final d’aquesta pel·lícula, per no aixafar la sorpresa als seus familiars i amics’. Més o menys. Diem que està basada en la pel·lícula, i per què no en l’obra? Perquè una de les troballes de la versió filmada va ser la introducció de la infermera Miss Pimsoll, encarnada per Elsa Lanchester, que dota el conjunt d’un aire entre còmic i entranyable, que no tenia el text teatral.

Qualsevol que l’hagi vista (a YouTube sovint s’hi troba la versió doblada, que per cert que no desmereixen gens la versió original, i sovint fragments) pensarà com jo que és difícil enfrontar-se a l’ombra de Charles Laughton, Tyrone Power i Marlene Dietrich, aquesta no tant com a actriu, sinó com a encarnació perfecta de la ‘dona fatal’. Per sort, el talent actoral femení queda ben representat per la Elsa Lanchester, esposa a la vida real de Laughton i per la Una O’connor, housekeeper de la víctima mortal. Tots ells i elles formen un repartiment difícilment igualable, i ni us explico millorable! I el mateix passa amb els secundaris…

Tot i ser-ne conscient, la excel·lent directora (i actriu) Pepa Calvo ha encarat aquest desafiament amb un elenc de professionals de la nostra escena, molts d’ells ja veterans. El resultat és desigual, amb un cert aire de teatre “d’antes” que dirien al meu poble, i de peça clàssica feta amb ofici, bon vestuari, perruques i sobretot un text molt ben construït, que satisfà la majoria del públic, coneixedor o no del film. A més compta amb l’al·licient de dues propostes de la directora: diversos espectadors, convenientment mudats de l’època, pujaran a l’escenari a fer de jurat del judici en el qual transcorre la majoria de l’obra. També el fet que dos personatges seguin entre el públic i tinguin breus i divertides intervencions des de la platea.

Tot i això, al conjunt li falta el nivell interpretatiu que li donés el ferm pols que una peça de la ‘reina del crim’ demana, i que sí que tenia la pel·lícula (curiosament, força teatral per als qui pensen que els actors de cinema no han de semblar de teatre), incorporant una interpretació no verbal prodigiosa. En algun moment fins i tot costava d’entendre algun dels protagonistes, per altra banda amb una veu espectacular.

De tot l’elenc destacaria, això sí, el bon to dels secundaris del despatx d’advocats i el judici, el policia i, per damunt de tots, Montse Miralles, per la seva versió de Janet McKenzie, molt diferent de la que va immortalitzar Una O’Connor, i potser per això plena de vida i regalant-nos un dels millors moments en la seva declaració des de l’estrada. També l’Empar López, no tant com a orgullosa i freda esposa del presumpte assassí, com en la seva vessant d’habitant dels baixos fons, que parla en castellà per diferenciar clarament un personatge de l’altre, cosa que aconsegueix perfectament.

En definitiva, un producte d’entreteniment fet amb prou solvència, que acomplirà les expectatives de la majoria dels assistents, però que al meu entendre podria haver estat molt més reeixit, donat el guió que es tenia entre mans.