Agatha Christie sembla un èxit assegurat. El Teatre del Raval tornen a la intriga després del seu Dotze homes sense pietat (2010). Per ara, el públic ha respost i ja té flaire de pròrroga. La directora Pepa Calvo té clar quines són les claus que l’autora britànica va construir per aquesta obra teatral que, posteriorment, es convertiria en pel·lícula. L’obra permet descobrir un Jordi coromina excel·lent (sobretot en el seu punt cómic, sempre disposat a clavar una injectiva a la Srta Plimsoll, la infermera (muntsa tur). Aquesta passa del romàntic pujart a connectar amb el públic i saber capejar bé les indirectes del seu cilent. Diríem que contraataca les invectives amb lavatives.El nucli de l’obra és la intriga. i per això són papers imprescindibles la maquinadora  Romaine Vole (Empar López) i la serventa Janet Mackenzie (Montse Miralles) de la dona assassinada.

El gust pel blanc i negre remet al film de Billy Wilder. Si és molt bona idea, permetre que alguns espectadors es pugin a la grada del jurat (ben guarnits), també els canvis d’escena, l’ús d’un escenari prou despullat de bambolines ni telons així com que alguns personatges comparteixin butaca amb el respectable, fent tabola (una picada d’ullet a La cubana que encaixa com un anell al dit). Potser hi ha algun instant que el judici s’encalla en voler respectar algun gag (bàsicament,per donar el moment de glòria dels personatges més secundaris) però cal dir que la intriga es manté latent. No es pot avençar gaire res més. Només que el suspens, comparable al de La ratonera (Teatre Apolo, 2014) i que el veritable motor del muntatge són les pistes i els enganys que es van escampant, escena a escena. Les pauses permeten especular sobre qui és el possible assassí i si el desvalgut Leonard vole (Pep Martínez) és innocent o culpable.