Comença
el monòleg amb una interessant reflexió que, un cop explicada en
forma de somni, travessa de manera invisible tot el text. No és cap
novetat perquè la filosofia ho havia enunciat abans: la biopolítica
dels cossos. Aquell conjunt d’accions i estratègies de control
disciplinari que en la modernitat deixen d’executar-se des de
l’exterior -en forma de càstig exemplar, per exemple- i s’instal·len
subtilment en les conductes individuals: el relat a boca tancada que
sanciona el propi desig. Els actes de cadascú que s’esdevenen
socials o simplement es reprimeixen sota l’atenta mirada de la
consciència: cap policia millor! Per això el protagonista defuig la
imatge que ha tingut mentre dormia: no vol acabar sent una estàtua
commemorativa.

Ho hem
vist sovint en els noticiaris: joves aguerrits que anteposen la seva
bellesa física a les armes. De fet és una construcció cultural:
l’antiga mitologia grega és plena d’herois que fan de la destresa,
la intel·ligència, l’estratègia i les idees el seu particular
arsenal de guerra. Al davant, el perill i només una oportunitat de
sobreviure. Cal ser ben atrevit o senzillament un boig per
enfrontar-te a les tanquetes, els canons d’aigua, els gasos
lacrimògens, les porres i les pilotes de goma. Per això els
observem amb la mateixa admiració com els rebutgem: ells han trobat
la forma d’alliberar-se d’aquella opressió mental que imposa
prudència davant d’injustícia; que se saben d’una existència massa
fràgil, convenientment relligada per la por.

La
història és coneguda: l’estiu de 2001, Europa assassina un
manifestant de 23 anys. L’interpreta Oriol Pla, recreant els seus
darrers tres dies en vida. Tota la vulnerabilitat i la fortalesa en
un sol cos: bellesa i horror en un monòleg que perfila al detall. No
està sol. L’acompanyen tot de personatges que amb ell també somien
un món sense necessitat d’herois, però radicalment diferent
d’aquest. És d’una estranya saviesa la manera com aquest actor
arrossega el personatge: enamoradís, combatiu, dispers, enèrgic,
somiador, eclèctic… Una sort d’arquetip modern, si més no
representatiu d’un determinat sector de la joventut actual, que se
sap estàtua abans del combat final. Com si només fos possible tot
plegat en el miracle de la sala de teatre o en la realitat
manllevada.

Definitivament
“la nit no és el més fosc del que tenim a sobre”. Perquè és
en l’interior de tots nosaltres on s’hi ha instal·lat.