Sense piano, sense cap altre instrument convencional, la música de Carles Santos torna a sotragar l’espectador des de la pura dicció d’un text, i des dels més insòlits elements de percussió. La imatge inicial és d’una potència enlluernadora i marcarà les línies mestres de l’espectacle. Se sent un repic suau, carnós, que va prenent volum a mesura que l’escenari s’il·lumina (escassament). A poc a poc descobrim unes mans expertes que percudeixen, com si fos un tam-tam, unes natges esblanqueïdes que van prenent color a mesura que la repicada es fa més vehement i el ritme s’accelera. Quan la llum ho permet, descobrim que es tracta ni més ni menys que del cul de l’autor que, posat de genollons, és tamborinejat per Núria Andorrà. I com sonen aquelles natgeres! La percussionista n’extreu unes sonoritats culeres que ni el millor tabal, caixa, alduf o nacra… Una aliada habitual de Carles Santos és l’actriu Mònica López, que recita els textos vibrants del compositor cavalcant-lo com si fos un rossí, talment feia la jove Filis amb l’ancià Aristòtil. I què us diré de la trencallosa, a voltes funambulesca coreografia de Dory Sánchez, una ballarina cantelluda i decidida capaç de circular un tapís de sabates de tacó sense perdre peu. Una escena essencialment brossiana d’una bellesa plàstica imponent, que rima amb el joc de telons corredissos vellutats o gasosos que s’obren i es tanquen en escansió mil·limètrica. En fi, que Patetisme il·lustrat és una nova obra mestra d’aquest artista infatigable i genial que amb minuciosa perfecció estètica, clava plantofada a les convencions i fa saltar en mil bocins qualsevol expectativa raonable.