Quan l’actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1974) i l’autora Marta Galán (Barcelona, 1973) van néixer, també naixia en un anunci televisiu nord-americà el famós conillet del tambor de Duracell, la mascota de color rosa accionada amb piles gairebé inesgotables (alcalines Duracell, esclar!) que li permetien tocar el timbal sense parar mentre altres conills menys afortunats que ell s’esllanguien perdent l’energia de les bateries.

Ara, un exemplar d’aquell conillet del tambor de Duracell rep els espectadors discretament en un pedestal a l’entrada de l’Espai Lliure de Montjuïc on, a dins, l’actriu —vestit fosc i bombí— a ritme de música gimnàstica, ja es mou frenèticament amb uns exercicis coreogràfics força anàrquics de preescalfament davant d’un plafó amb un gegantí tub pneumàtic d’expulsió que permet a l’actriu enfilar-s’hi, entrar-hi, sortir-ne i fer que proporcioni alguna sorpresa mecànica. Hi ha també una certa sentor de cuina recent en l’ambient. Però això no desvelaré de què es tracta i els espectadors ho descobriran al final.

Clara Segura és una de les actrius més versàtils i de registre més potent del panorama actual de l’escena catalana. Ho ha demostrat en obres dramàtiques de companyia com ‘Antígona’, ‘Incendis’, ’28 i mig’, ‘Una giornata particolare’ o ‘La rosa tatuada’, entre altres. S’enfronta aquí, en solitari, a presentar-se davant l’auditori com una dona del segle XXI, una súperdona que, quan fa els números d’hores i minuts de tot el que fa al llarg del dia, evidencia que només aconsegueix reservar-se uns catorze minuts escassos per viure la seva pròpia vida. (…)