Ja havia vist ‘Esperança
Dinamita’ a la Fira Mediterrània, però allà van oferir el que en deien ‘la versió curta.’ A Tàrrega la
feien sencera i, a més, la Mont Plans m’havia dit que hi havia força novetats.
Com que a Manresa ja vaig riure força i encara no havia aconseguit treure
l’entrellat sobre qui va ser realment l’Esperança Dinamita (cosa que tampoc ha
aconseguit el Google), vaig decidir tornar-hi.

L’Espai Moritz, allà al Reguer, era un cabaret a
l’aire lliure, amb una orquestra –Le Croupier- i uns teclats una mica estil
Raluy. Carles Cors, cantant de la banda, presenta L’Aina Sánchez, la besnéta de
l’Esperança Dinamita, una artista catalana i avui oblidada a Catalunya, tot i
que sembla que va ser la més gran de totes les vedettes, la més desitjada i
admirada dels anys 10, 20 i 30 –almenys- del segle passat. La Dinamita va
eclipsar tot el Paral•lel i rodalies, però va desaparèixer misteriosa i
sobtadament de Catalunya. Va recórrer mig món fins acabar als Estats Units, on
avui és objecte de tesis i estudis a algunes de les universitats més importants,
i on ja ha entrat a formar part de la història del país.

 L’espectacle es planteja com un homenatge a la
Dinamita, aprofitant que la besnéta és cantant i ho fa molt bé. Esquitxat de
situacions còmiques que provoquen el cantant, l’orquestra i la noia, fem un
recorregut pels èxits musicals que sonaven a la Barcelona d’aquells anys en què
el Paral•lel bullia. La Petita Dinamita canta de tot: foxtrots, pasdobles i
cuplets… amb lletres que emulen l’època: ‘Vaselina Filante, aplíquese por
detrás i por delante’ o sobre clíniques, ‘ladillas, gomas y lavajes’ i altres
hàbits. Un argument molt ben treballat ja que, sense sortir del context del
cabaret, fem una mica de memòria històrica tot disfrutant d’un embolat
considerable.

Aquesta nova versió
incorpora visuals. En un, la vedette Merche Mar i la mateixa Mont Plans parlen
de la seva amiga: l’Esperança Dinamita es va casar amb un home molt ric de
París, que la va allunyar tant com va poder dels teatres. Per això van anar a
viure a la Vall d’en Bas. Segueixen skypes amb declaracions de professors de Universitats dels
EUA i altres experts. També hi parla la filla de la Dinamita, la Consol, que no
recorda  la mare ja que va marxar a
l’estranger quan ella era molt petita. Però quan l’espectacle adquireix més
alta volada és quan personatges de la talla de Salvador Sunyer, director del
Temporada Alta, o Lluís Llach, cap de llista per Junts pel si per Girona,
recorden l’ estada de la dinamita a la Vall d’en Bas!

Divertit, fresc i encara amb aquella excitació que et deixa el dubte al cos, va
ser un dels meus grans encerts a Tàrrega. El signen Josep Maria Miró (dramatúrgia); Roberto G. Alonso (coreografia) i Xavier
Pujolràs (direcció). Tots de solvència. I un aplaudiment pe la sonorització,
que ens va permetre disfrutar de les grandíssimes veus de l’Aina Sánchez i la
Mont Plans, que fa una cantant ‘una
mica afectada.’ Elegantíssima i amb tota la pedreria del món, va oferir  el ‘Tango de la Cocaïna’, molt en la seva
salsa.