Aquest espectacle
és una introspecció a la vida i l’amor a través de la gastronomia. Quan entrem
al teatre assistim a una celebració que fa estona que ha començat. Però si al
principi sembla una festa alegre i intranscendent, la trama es va cuinant a foc
lent, com ho fan les olles i paelles en què es preparen aliments reals. Uns
àpats que, sabrem més tard, són molt especials.

Per no
revelar més del compte, dir només que es penetra en la part més íntima d’un
conjunt de persones disposades a obrir-se sense reserves, a deixar aflorar els
seus records i sentiments. Durant el que representen unes hores de retrobament,
cuinen, canten, juguen, riuen, ploren, ballen, es barallen… en definitiva, conviuen
i comparteixen.

També es posa
de manifest un contingut social minuciosament documentat que reporta les
fosques conseqüències dels períodes bèl·lics o desigualtats encara vigents a
dia d’avui tant a Mèxic com a casa nostra, unes denúncies a cavall de la
informació i la comparació fruit del diàleg entre les companyies cocreadores
(Vaca 35 i TeatroDeCerca). Són dades tan reals com esgarrifoses que punxen i generen
una ràbia que explota incontroladament amb crits, violència i vexacions fins
que s’aconsegueix canalitzar-la amb el ball, l’abraçada i la cuina. Aquests
moments de clímax i deteniment desprenen una gran força i humanitat pura, real.

La
representació guanya pes en prendre forma en un espai no convencional, com al
local de Les Sitges on s’ha pogut veure a FiraTàrrega. Un escenari frontal amb
una llarga taula culinària en primer terme, sense cap racó desaprofitat i amb
dues portes al fons enllaçades amb un pas invisible al públic que permeten la
circulació entre sí. Tret d’un ús qüestionable del teatre de màscares i la
densitat d’algunes escenes i metàfores, la posada en escena és natural i respira
autenticitat, un aspecte bàsic per sustentar el muntatge.

Cuando todos pensaban que habíamos
desaparecido és un espectacle
atrevit que busca sobretot la connexió amb un mateix, amb l’emoció més noble. Si
certament hi ha passatges en què un se sent tocat, la sensació de commoció no
és prou constant com podria aspirar l’experiència escènica. Un deixa la butaca
amb el sentiment que no ha acabat de recollir tot el que volia transmetre la
proposta. Probablement la història personal de cadascú i els vincles amb allò
que es retrata són claus en el sorgiment més o menys intens d’aquest brot d’emoció.
Però, és clar, un sempre espera endur-s’ho tot i una part del tot deixa l’espineta
que és insuficient.