Sóc
del parer que s’ha de ser molt curós amb les categoritzacions. I em
consta que no sóc l’únic que opina així. Una cosa és la
necessària (impugnable, a hores d’ara) transversalitat de les
propostes escèniques i una altra molt diferent la confusió. Dansa i
multimèdia casen molt bé. S’ha de continuar fent aquest aposta.
Però és difícil d’entendre sense el protagonisme d’ambdós
llenguatges. Perquè si l’accent és d’una o altra disciplina, es
tracta d’una sumatori, no pas d’un diàleg. I si ambdues expressions
artístiques tenen un nexe comú dramàtic del tot incomprensible, la
cosa encara es fa més complicada.

Unes
gegants, detallistes, fabuloses projeccions al fons i en un tul
interposat amb els intèrprets ens situen en la coneguda història de
Jules Verne. Ja se’ns adverteix en el programa de mà que es tracta
d’una revisió d’aquella aventura, com una mena de punt de partida.
La primera sorpresa, precisament, sorgeix d’aquest entrellat: en la
reactualització d’aquella epopeia, es cola una reflexió sobre el
capitalisme imperant i el sense sentit en què ens hem entestat a
viure aquest segle XXI. No és que estigui de més que els nostres
infants, en un espectacle pensat per a ells, vagin donant voltes a
aquests temes. Aquesta és la veritat. El problema és si en aquella
curta edat hauran acumulat prou bagatge musical com per reconèixer
Liza Minnelli cantant “Money” o si el concepte de revolució està
encara al seu abast. I això, esclar, condiciona la recepció de
l’espectacle perquè es repeteix amb la incorporació de personatges
que res tenen a veure amb la història (el geni de la làmpada màgica
d’Aladí, per exemple). Una mica de confusió crea tot plegat.
Legítim: una història inventada llunyanament inspirada en un
clàssic. Tot i que difícil de comprendre.

Però
en l’instrument escollit per explicar-ho, que no és altre que el joc
entre dansa i multimèdia, és on l’espectacle no troba
definitivament la sortida. Perquè la dansa és testimonial, quasi
residual en el muntatge. Quatre puntes, dos gestos contemporanis i un
parell de “breaks” i aquí ho tenim tot. Senzillament decebedor.
No pas perquè no sigui d’alt voltatge l’atenció que crea amb
l’espectacular muntatge visual. És que les expectatives que crea no
es compleixen. I això és el pitjor que podem fer amb un infant.
Especialment si volem atansar-lo a la dansa, perquè de pantalles i
imatges digitals el seu món en va ple!