El 1864, Jules Verne va publicar una de les seves novel·les de ciència-ficció i aventures més conegudes i un dels seus clàssics incombustibles, ‘Voyage au centre de la Terre’. (…) D’aquesta versió original, però, l’adaptació que n’ha fet la companyia en conserva ben poques coses, tret de la gènesi: buscar el centre de la Terra, aquí sota l’estímul de trobar un avi de dues noies protagonistes que es deixen portar, com en l’original, per un guia que coneix el terreny.

Tot això, esclar, sota el registre de la dansa i —per dir-ho d’alguna manera— “dansa sobretitulada” amb un muntatge audiovisual farcit d’imatges i de situacions impossibles de recordar i projectades sobre un tul davanter que crea la sensació, en combinació amb l’escenari, els tres intèrprets i les imatges interiors, d’efectes en 3D, amb domini del blanc i negre. Vaja, com si fos una pel·lícula del desaparegut Imax del Port Vell! (…)

Una altra cosa és que qui n’esperi un espectacle de dansa en estat pur en surti desconcertat. I qui n’esperi una recreació de la novel·la original, també. Per això, només els que hi entrin sense influències ni prejudicis vernians, perquè encara no hi han tingut accés per edat, hi trobaran i potser es deixaran engolir i tot per un treball immens de combinació de dues disciplines: la dansa contemporània —el guia és un frenètic break-dance— i la pluja audiovisual, un muntatge del veterà Franc Aleu (Barcelona, 1966) que ja havia treballat amb Roseland Musical, però també amb La Fura dels Baus. (…)