Tot anava bé fins que va sonar “Money” amb la veu de Liza Minelli. Què hi feia enmig d’un espectacle basat de l’obra de Jules Verne? Perquè d’això es tracta, del Viatge al centre de la Terra, sí d’acord, versionada, portada al teatre i, com diu el títol, al segle XXI. 

Evidentment, acceptem la llibertat absoluta en qualsevol creació. Ara bé, la dramatúrgia de Manuel Veiga és un poti-poti que, si als adults que teníem referències ens va semblar més incoherent a mesura que avançava l’obra, als més menuts que en realitat són el públic al qual va destinada l’obra, no sé jo si van acabar d’entendre res de la història.

Per què fer un discurs sobre els diners, l’anticapitalisme i la crida a la revolució barrejant al geni Aladí, el viatge per trobar les restes d’un avantpassat, el salt fins als temps del dinosaures i una mica de les mil i una nits? Intent d’explicar massa històries que acaba malmetent el conjunt. Llàstima, perquè la peça arrenca molt i molt bé. Espectacle sense text que impacta amb força gràcies a la projecció d’imatges en un tul darrere del qual hi ha els protagonistes .  Excel·lent el muntatge audiovisual de Franc Aleu.

El viatge en aquest cas l’emprenen dues noies a la recerca d’un avantpassat (el mateix Jules Verne? Un avi remot?) que són una mica cara i creu d’una disciplina, la dansa. Mentre una ens obsequia amb dansa i música clàssiques i unes projeccions ben delicades, l’altra és tota ritme contemporani i imatge propera a Matrix. S’afegirà a la seva cerca un ballarí que els farà de guia a base de break dance. La promesa d’un espectacle de dansa, però,  es va diluint a mesura que avança l’obra, ja que es balla poc i l’acció queda amagada sota l’espectacularitat de la imatge servida a ritme picat i música a voltes massa estrident.