Vist a FETEN 2015, Gijón. Val a dir que molts professionals, a
la sortida de l’espectacle, ens preguntàvem on es troben actualment les
fronteres entre el teatre i el cinema o el vídeo. Muntatges com aquest,
o com algun altre que s’han vist a FETEN, fan que ens haguem de
plantejar aquesta mena de coses, quan no fa gaires anys no sabíem, tret
d’honorables excepcions, com dimonis posar un vídeo dins d’un espectacle
i que no quedés sobrer o snob.

La resolució tècnica d’aquest
muntatge és impressionant. De fet, els tres ballarins (dues noies i un
noi, que a més, tenia un estil breakdance indiscutible,
molt celebrat pels petits espectadors) es trobaven immersos en una
pel·lícula (recordeu La rosa púpura del Cairo de Woody Allen, o Tron de
Walt Disney?) que camina, la segueixin ells o no, i que més val que ho
facin tot a l’hora i el lloc marcat, per no espallar-ne el resultat.
Però val a dir, que si mirem una mica què aporta aquest nou espectacle
de Roseland Musical, és la resposta a la pregunta de si el vídeo podrà
arribar a ser, en algun moment, un substitut complet de l’escenografia. I
la resposta és que sí. Per la concepció, pel treball mastodòntic dels
que han fet els que han realitzat el monumental muntatge audiovisual,
pel resultat: Dues pantalles, una al fons i al davant de tot, que no es
molesten, i que envolten als tres intèrprets de forma total. Una nota
tècnica: la pantalla davantera tenia unes projeccions impecables, havent
resolt  definitivament els problemes de pal·lidesa d’altres muntatges
anteriors (com ara el fenomenal Geronimo Stilton). Això sí, la història
de Jules Verne queda una mica en segon pla, davant de tanta tecnologia, i
difícilment identificable amb el treball de tres ballarins. Tant
d’esforç videogràfic hagués rendit més, al meu entendre, en una versió
teatral del mateix llibre. I és d’esperar que tot això no triguem a
veure-ho en poc temps. I l’espectacle en sí? Bé, gràcies. Diverses
coreografies, en aquest marc virtual ‘incomparable’, que anaven del
clàssic a l’esmentat breakdance, sense oblidar danses tradicionals. A
destacar alguns moments com el ball de bastons, per exemple. Als títols
de crèdit (sí, fins i tot en això és cinematogràfic) ens assabentem que
és una producció pel Grec 2015, on ben segur tindrem ocasió de veure’l a
Barcelona.