Roseland Musical fa anys que es barallaven per fer una versió tul sobre el Viatge al centre de la Terra de Jules Verne. Com ja van fer a “Pinocho” treballen la tridimensionalitat amb projeccions sobre dos pantalles (un tul i el teló de fons amb un retro projector. Aquesta fórmula els permet assegurar´se que no es faran ombres perquè en cap cas els cossos molesten a la projecció, cosa que és d’agrair (que els hi diguin a Albert Pla amb “Guerra” o a Àngel Llàcer amb “El Petit Príncep” i “Gerónimo Stilton”. El problema és que el tul amaga la dansa que apareix quasi com una ombra.

Cal celebrar el treball de vídeo de Franc Aleu molt dinàmic, divertit i prou narratiu per entendre sense necessitat de gaires veus en off de quin és l’episodi de la trama. Cal avançar que l’obra s’inspira en el clàssic d’aventures però que proposa una aventura paral·lela. És una bona troballa. Perquè així integren dues germanes (d’estils prou diferents) que busquen al seu avi que va morir en aquell viatge. Si l’una balla amb base de dansa cl’àssica, l’altra ho fa en contemporani. Pel camí, es troben amb u ballarí de dansa irbana que ve a ser una mena de clown espavilat convertit en guia turístic. Segurament, la imatge es menja el ball i així s’aprofita poc el potencial dels ballarins (sobretot el de hip hop que ni la música l’acompanya).

La peça pot interessar un tipus de públic més ampli, molt gràcies a què en el viatge es posen els capítols més llaminers (Liza Minnelli amb el seu “Money”) o als dinosaures. Perquè a mesura que tiren cap endins, en realitat, s’enfonsen en el passat com una mena de viatge en el temps. Però la construcció dels personatges és tant blanca, naïf, que els hi falta emoció, motius reals per a fer un viatge que pot ser mortal. La fama no pot ser l’únic reclam per atrevir-se en aquests paratges…