Que un espectacle et vagi captivant a poc a poc fins que
acabes totalment absorbit per l’emoció fins al fos final és complicat. Més
encara si parla d’un tema del que tu, aparentment, et sents llunyà. Doncs
aquest fenomen és el que aconsegueixen els artistes de L’Era de les impuxibles
a ‘Limbo’, el viatge de la Berta fins a ser l’Albert.

En un escenari buit (on el piano que toca la Clara Peya pren
un cos majestuós) una actriu (Mariona Castillo) i dues ballarines (Ariadna Peya
i Tatiana Monells) fan que l’espectador entri a la ment de la Berta-Albert en
un dels moments més importants de la seva vida. Les melodies plenes intensitat
composades per Peya especialment per l’obra i les coreografies doloroses de les
dues ballarines expliquen sense necessitat de paraula els dubtes, les
incomoditats, les pors i la tristesa d’una persona que no troba ni el seu lloc
ni l’etiqueta que li correspon. Com es pot encaixar quan s’ha nascut dona però
et sents home? Malgrat que el dilema del protagonista és extrem, tothom s’acaba
reconeixent en qui li dóna vida, Mariona Castillo. Tots alguna vegada hem estat
descol·locats, rebutjats, desorientats i, per aquí t’atrapa la dramatúrgia que
Marc Rosich ha fet per l’obra basant-se en textos de dos nois que han viscut
aquesta experiència. Li fan falta pocs minuts perquè el públic empatitzi amb
Castillo i es comenci a plantejar per què necessitem classificar i posar nom a
tot allò que ens envolta.

‘Limbo’ tracta un tema sensible i, a més, ho fa des d’una
òptica que no estem acostumats (els nois que neixen noies). Podrien haver
caigut en el moralisme o en el teatre documental però la companyia ha sabut
trobar l’equilibri poètic necessari per remoure el públic tant emocionalment
com mentalment i no ser sensacionalistes. Aplaudim doncs el teatre valent fet
amb bon gust i deixem-nos arrossegar per l’emoció.