Lena Kitsopoulou (Atenes, 1971) és actriu i autora d’aquest relat que furga en la ferida col·lectiva d’aquest principi de segle XXI sense fer que sagni més del compte sinó amorosint-lo amb un reguitzell de reflexions intel·ligents, punyents, iròniques, epidèrmiques i que troben en els espectadors un punt de connexió inevitable.

‘M.A.R.I.L.U.L.A.’ va sorgir el 2009, arran de la greu crisi financera grega —dins de la crisi global— i de la pèrdua de la dignitat d’una societat que va veure com s’ensorraven els ideals de tota una generació per mor de l’estafa dels seus dirigents. El suïcidi d’un ciutadà grec, jubilat, al centre d’Atenes, per conscienciar la població que preferia la mort a la vida remenant contenidors per poder menjar, va ser un dels punts àlgids i probablement l’espurna que va inspirar l’autora del relat.

Parlo de relat perquè ‘M.A.R.I.L.U.L.A.’ és un text de gran força literària i titllar-lo tècnicament de monòleg —malgrat que sí que es representa com a monòleg— li podria fer mal. L’actriu catalana Mònica Glaenzel s’ha envoltat d’un equip que ha treballat el text com una peça d’orfebreria, des de la traducció de Joan Sellent, en aquest cas assessorada pel que fa a les singularitats gregues, a l’escenografia i la il·luminació i la direcció de Josep Maria Mestres, que ha dirigit l’actriu, deixant-la fer en part al seu aire, sense eliminar del tot el seu registre humorístic, en tot cas integrant-lo al text i remarcant cadascun dels aproximadament 4.200 minuts o 252.000 segons que dura l’explosió.

La protagonista de ‘M.A.R.I.L.U.L.A’, una dona d’uns quaranta anys, es troba aparentment bé, però per dins l’atenalla una depressió que transforma en una progressiva indignació per tot el que l’envolta. Passa cíclicament de l’optimisme al pessimisme. De qualsevol percepció que té de benestar en surt un regust d’agror. De trossos de felicitat n’extreu petites ferides en les quals, a manera que burxa i burxa, acaben sent nafres incurables. (…)