L’obra té una bipolaritat evident. Per una banda, hi ha el desencís per la vida social, apàtica. Per una altra, hi ha el descobriment de la intimitat. Hi ha entusiasme en la literatura i l’art i, en el sexe. Però també hi ha por quan s’insinua l’abús sexual del germà. L’obra, que manté un estrany equilibri amb l’obra i el personatge de Virginia Woolf, atrapa l’espectador quan comencen a brillar els ulls d’Anna Sabaté, quan s’arriba a la intimitat. Tot i que cal mostrar la vida més apàtica, desencissadora, fosca, de la hipocresia social, no cal fer una dissertació tant llarga. És quan l’ànima (en paral·lel a l’actriu) es desemmascara d’una roba aparent (preciosa per a l’escena i molt eficaç en mostrar la intenció) que hi ha la força, l’ànima i l’actriu pot mirar als ulls, jugar amb la llibreta que rellegeix, insinuar un joc sota la taula… La il·luminació (si més no el dia de la funció) feia uns salts massa exagerats. Fins i tot, encara que pretengués respondre a aquests dos móns de llum falsa i clarobscurs íntim sincers.

Una peça que demana veritat i proximitat. Depsrés d’aquesta estrena a l’Atriumlab tindria molt bona recepció sales de reduïdes dimensions com el Versus, el Maldà o, fins i tot,  el Teatre Akadèmia. Ànims! Veure la peça, però, demana un cert compromís amb Virginia Woolf o ganes de deixar-se sorpendre per una interpretació que va pujant d’intensitat gradualment. Aquesta posada en escena no té la tragèdia de Dues mares, l’adaptació de la novel·la Vassili Grossman (que Sabaté va dirigir a la Sala Muntaner el 2009) però es pot intuir el mateix profund dolor.