Agatha Christie en estat pur. Teatralment pot convèncer o
no, però és indubtable que el públic que omple el Teatre Apolo surt content,
satisfet, intrigat i còmplice d’allò que ha vist. Ningú no explicarà mai qui és
l’assassí… Vull dir que La ratonera és, tant com una obra de teatre,
un joc. El tauler d’aquest Cluedo, és una mansió victoriana a la qual arriben
els ostes, els sospitosos de cometre un crim, un per un, restant aïllats per la
neu. Tot molt clàssic, molt misteriós. La posada en escena no estalvia res. Una
atmosfera molt adient, molt d’època. Els personatges, molt ben definits (tan,
que sembla que ja els coneixem, no tant del teatre com de les sèries televisives)
i els actors parlen… massa clar, amb un to massa estudiat i poc natural (crec
que no calen certes cantineles, ni exagerar tant en la vocalització); potser és
cosa de portar un clàssic (Agatha Christie) a escena. Tot plegat, el joc
teatral manté l’interès i una cosa està clara: agrada a grans i a petits.