Caryl Churchill
(Londres, 1938) és l’autora més emblemàtica en el tractament
freqüent de temes feministes, la que sense pertànyer a grups
feministes de l’época dels 70, després d’un taller amb el grup
Joint Stock Theatre Company, l’any 1978, va estrenar “Cloud
Nine” (aquí traduïda com “El seté cel“)
i va començar a escriure i a estrenar obres que a partir d’una
mirada de dona, tenien també les característiques formals i el
tractament dels temes per a poder ser estrenades en els teatres
habituals londinencs. El seu tractament és naturalista en la
tècnica, feminista en els temes, dramatitza els abusos de poder i
explora les polítiques sexuals.

“El seté
cel” té una estructura en dues parts, dues époques i dues
temàtiques que conflueixen en dos tipus d’opressió. La primera part
es situa a l’época victoriana en una colònica britànica d’Àfrica,
la segona al 1979 a Londres. La primera és una sàtira del
colonialisme, el segon acte ens mostra la necessitat de llibertat
sexual plena, la permissivitat dels anys 70. A les dues parts, el
repartiment utilitza alguns actors masculins per papers de dona i
femenins per algún paper d’home. La dona de Clive és interpretada
per un home perquè ella vol ser allò que els homes volen que ella
sigui, i de la mateixa manera Josuha, el servent negre, és
interpretat per un blanc perquè ell vol ser allò que els blancs
volen que sigui…

El llenguatge és
obscè i estableix un paral·lelisme entre l’opressió colonial i
l’opressió sexual i ens mostra la necessitat d’acceptar a la gent
que és diferent sense forçar-los a adoptar rols socials ni sexuals.

A finals del segle
XIX a l’Àfrica, Clive, l’home blanc, administrador de les colònies
i representant de l’Imperi Britànic i els valors de la societat
patriarcal occidental, imposa els seus ideals a la família-dona,
fills, sogra- i als nadius. Però l’ambient de tranquil·litat, desig
i aparent felicitat que envolta la família es veurà amenaçat per
la revolta dels negres contra la repressió colonial dels blancs.
Un
segle més tard, a Londres s’ha produït un alliberament de les
rígides estructures morals, tot i que certs dogmatismes i
mentalitats de l’època victoriana continuen encara presents de
manera més o menys velada. En aquesta part, Clive desapareix, la
família es deconstrueix i els personatges, si bé creixen amb
l’herència del passat, aprenen a viure de manera lliure i oberta
la seva sexualitat, apropant-se així més als seus sentiments i a la
seva identitat. ¿Són més feliços? Hi ha una mentalitat colonial i
femenina de la repressió interioritzada. Una frase de Betty, el
personatge de la segona part de l’obra- que interpreta Teresa Urroz-
ens diu: “Si no hi ha una forma correcta de fer les coses,
potser cal inventar-la”.

Opressió colonial i
opressió sexual, racisme, sexisme, se’ns mostren com una mateixa
cosa. Una frase de Caryl
Churchill en el programa ens fa una síntesi de l’obra i del seu
teatre:”Sé bastant bé quin tipus de societat m’agradaria:
descentralitzada, no autoritària, comunista, no sexista-una societat
en què la gent pugui estar en contacte amb els seus sentiments i en
control de les seves vides”

Glòria Balañà amb
el Teatre de L’Enjòlit presenta ara a la Beckett “El seté
cel”. Mostra la represssió sexual i la brutalitat del
colonialisme britànic amb un llenguatge explícit i directe, de
l’Àfrica colonial a Londres i l’obra té actualitat perquè ni s’ha
acabat el colonialisme ni s’ha acabat el sexisme. L’espectacle se’ns
mostra amb una escenografia de Meritxell Muñoz més africana que
londinenca però que embollcalla bé els actors tant en el primer com
en el segon acte i que té en tot moment un bon ritme teatral. La
interpretació és en general excel·lent per part dels set actors
que fan els set personatges de cada part. Però vull afegir que a
vegades em sembla que hi ha papers que els han escrit especialment
per Teresa Urroz, fantàstica en tot moment. Elies Barberà i Lluís
Olivé están molt bé també en els seus papers dobles de dona-home.
Són dues hores d’espectacle que se’ns fan curtes. És un espectacle
recomanable.