Vida de quincalla

Ja fa quinze dies de l’estrena a la
Flyhard, funció de Divendres sant. Com en els assaigs, els actors
reben el públic voltant pel pis de la Ruth (Laura López) on també
hi dorm el Jacob (Guillem Motos). I un magnètic niu on l’Alba (Marta
Aran) s’hi deixa caure tant com pot. La peça és àgil i va
insinuant forats negres dels personatges: tots tenen una part amagada
(sigui la seva incapacitat a ser constant; a una crisi nerviosa
adolescent; o a una sensació de culpa, d’emmirallar-se amb l’avi que
va fer desgraciat el pare). Les transicions amb la complicitat
musical de The New Raemon estan molt ben mesurades, són un dels
encerts de la peça. Els 90 minuts de l’espectacle permeten explicar
moltes coses, deixar-les apuntades, sense enfocar, és un cau de
decepcions en els que un s’hi pot emmirallar.

Llàtzer Garcia cita i emula tot un
John Steinbeck que sap fer literatura poètica amb metàfores de
ponis roigs, que evoca una esperança i alhora i una gana absoluta
del 1929 als Estats Units rurals (com la d’El raïm de la ira,
que quasi ni se cita). Però el seu text i els seus personatges no
són ni pretenen ser brillants, ni massa lúcids. Sí que pretenen
ser honestos, reals, humans. El pare acaba de morir i aquesta
realitat tant contundent convida a l’hora de la veritat. El pare ja
no pot explicar-se ni justificar-se. Sembla que la mare no està
massa disposada a sincerar-se, massa patidora d’assolir un estatus
social que només ha dut agror als seus fills; si més no al Jacob i
a la Ruth, perquè l’Abel (advocat que prospera a Madrid) respon a la
genètica de la família materna.

Si tot radica en estar un a dalt o en
un abaix: en treure la pols a les copes els moments de dubte. Si tot
és passar la vida sense excessos per controlar l’energia infantil:
conviure amb l’Abel i no fallar-li als còctels. Si només es tracta
de gaudir mentint, tot i saber que l’interlocutor sap que tot és
fantasia. Si tot és fer grans elogis dels que no hi són, però
oblidar de mirar-li les mans, però ignorar les preguntes pendents,
però evitar mesurar l’amor cap a altres persones de l’entorn (mare,
germans, Alba…). Si tot això és el que compta, efectivament, la
vida (com els trofeigs) són pura quincalla, enganyifa de la bona,
cagarrina de la fina. Però com que les tres ànimes de l’escena (que
imploren l’atenció dels altres a qui els hi aboquen les seves
contradiccions) s’hi revolten La pols esdevé
un cant poètic des de la vulgaritat a una esperança ingènua però
il·lusionant. Un viatge a l’emoció. Un petit singlot que porta a un
respir alleujat, quasi amable, còmplice, gratificant. Punt final.

18 d’abril de 2014

Jordi Bordes

Recomana