Un text poderós i colpidor, una posada en
escena que modula en tot moment de forma ajustada  l’emoció i el dolor que corren per l’escenari
barrejant-se sovint amb lleugers tocs d’humor 
i un trio d’interpretacions intenses i plenes de veritat. Llàtzer Garcia
, en la que ve a ser la segona part d’una trilogia al voltant de la família que
es va iniciar amb “La terra oblidada”, ens ofereix una de les propostes més
notables que ha presentat la nova dramatúrgia catalana en aquests darrers
temps: una obra que parla amb talent i honestedat de les diferents formes de
viure el dol, del dolor que pot provocar sovint no sentir el dolor que tothom
espera que sentis davant la mort d’un ésser estimat , de la hipocresia de las
frases fetes  i els rituals familiars
d’acomiadament, dels vincles  fraternals
que ofereixen  aixopluc però creen també
dependències que poden resultar odioses … tot plegat, presentant-nos tres
personatges plens de febleses i  de rica
complexitat nascuts una mica a l’ombra de la literatura del gran John
Steinbeck, tan present al llarg d’aquest espectacle absolutament recomenable.