Dia sí, dia també, la violència contra les dones és notícia als mitjans;
poques vegades, però, puja a escena. La dramaturga Marta Buchaca ha fet el pas
amb aquest text d’estructura clàssica, tres escenes a cadascuna de les quals
descobrim aspectes diferents d’aquesta història construïda amb assessorament, sòlida
documentació i una sola llicència literària, fer coincidir la parella
protagonista en una sessió de teràpia junts.

Excel·lent estil d’escriptura que deixa anar la informació a través de detalls,
com qui no vol la cosa i amb rèpliques àgils. Final necessàriament obert, com
la vida, que convida a pensar. L’autora també signa una direcció mil·limetrada d’interpretacions
naturals i en la qual els silencis afavoreixen el suspens a mesura que avança
l’obra. Buchaca vol que sigui la primera part d’una trilogia, tan de bo els productors
en prenguin nota.

Només una vegada, com diu el títol, porta una parella al límit. Si només hi ha hagut una
bufetada en un moment de tensió, es pot considerar violència de gènere? Punt de
partida per posar-nos davant un mirall que fuig de l’estereotip, i mostrar
hàbilment que la violència no entén de classe social, ni de formació
intel·lectual. Per això tant Pau (Bernat Quintana) com Eva (Anna Alarcón) diuen
que no són així. Així com? Com el classisme i el sensacionalisme han dibuixat
sovint les víctimes i els seus maltractadors.

Ell és escriptor, educat, sensible i tremendament sexi. Ella és editora,
forta, independent econòmicament i super atractiva. Dues interpretacions
brillants per a dos personatges intel·ligents que evolucionen en direccions
contràries. El perfecte Pau de la primera escena fa creïble el del final; igual
que la seguretat d’Eva durant la segona és el genial preludi del seu pànic
posterior. Res és el que sembla. Entre els dos un tercer vèrtex que culmina el
triangle perfecte. La psicòloga, Maria Pau Pigem, fa una actuació complexa que
combina la concentració del professional treballant amb una situació d’amenaça
fora de la consulta, un dany col·lateral que en dirien en llenguatge bèl·lic.

Tota l’acció es desenvolupa al despatx dels serveis socials, un lloc tètric
que posa de manifest la manca de recursos públics gràcies a l’escenografia de
Sebastià Brosa. A destacar també la música dels canvis d’escena de Clara Peya,
molt més que una simple transició perquè transmet a l’espectador diferents
estats d’ànim.

Només una vegada es mereix una bona gira perquè és d’aquells
espectacles que sense pretensions aconsegueix que tot funcioni a nivell formal.
Des d’un punt de vista del contingut té el valor de ser realment valent i
necessari en el context que vivim.

Podeu llegir també la crònica d’assaig #FàbriquesGrec al següent enllaç:

 http://www.recomana.cat/RECACCIONSA.ASP?ACCIO=363