Feia temps que no veia una proposta de dansa tan captivadora, excitant i estimulant com Zona Franca, de la coreògrafa brasilera Alice Ripoll, que s’ha pogut veure aquest Grec i que abans va passar per Dansa València. Es tracta d’una de les coreògrafes del moment, que ja ha girat per tot Brasil i tota Europa; però que encara s’havia vist poc a casa nostra.

Alice Ripoll és coreògrafa, intèrpret i directora de moviment, nascuda a Rio de Janeiro, a qui la dansa es va creuar de manera inesperada mentre estudiava per ser psicoanalista. És directora de dues companyies de dansa sorgides de les faveles de Rio de Janeiro, com explica a l’entrevista amb Andreu Gomila. Una és REC, companyia que combina la dansa contemporània amb la performance, i que aquest mateix Grec va presentar aCORdo (2017), una peça de petit format en la que es plantegen qüestions socials i polítiques directament relacionades amb la desigualtat i les barreres de classe al Brasil. L’altra companyia que dirigeix Ripoll és SUAVE, en aquest cas més centrada en la hibridació entre dansa contemporània i danses urbanes, que es va poder veure a la sala MAC del Mercat de les Flors. El valor d’aquestes dues companyies és que els seus integrants són ballarins de les faveles i que la seva relació amb la dansa i el cos (a partir dels tallers de Ripoll), els ha vingut donada com una necessitat i una oportunitat alhora; i és aquest vincle tan estret i vital entre la realitat social i la cultura del ball que Ripoll ha sabut cristal·litzar en escena.

Zona Franca, estrenada fa just un any, agafa el passinho, uns passos de ball molt ràpids a ritme de funk carioca, nascut a les faveles de Rio de Janeiro; de fet, es considera el primer estil de dansa urbana completament brasilera. L’espectacle planteja precisament aquesta realitat social de les faveles, en què el ball ha pres el protagonisme social, disputant el terreny amb la delinqüència i les drogues, i posant el país de dos-cents milions d’habitants, al punt de mira de les xarxes socials i les cultures urbanes. Pels que hagueu vist Cidade de Deus (2002), seria interessant veure quina seria la pel·lícula d’avui a les faveles amb el fenomen del passinho.

Alternant escenes de ball amb escenes més teatrals que contextualitzen el ball, Ripoll convida el públic a deixar-se fascinar per la vitalitat d’aquests intèrprets que abans que res, són ballarins de cap a peus, independentment de la seva formació. A parer meu, en aquesta contextualització teatral del ball rau el conflicte formal del plantejament de l’espectacle, i és que sent el ball el motor coreogràfic, escènic i conceptual, sovint queda subordinat en el seu potencial a la dansa i la teatralitat. És a dir, l’alternança d’escenes (cançons) ballades i escenes actuades que dona estructura a l’espectacle s’arriba a fer repetitiva, i sembla plantejar que ball i dramatúrgia siguin tan insolubles com l’oli i l’aigua. Es tracta de la tensió en què viu (o intenta viure) la dansa, entre el seu origen ritual (el ball) i el seu caràcter teatral (l’escena), la tensió entre la immanència de l’aquí i l’ara, i la representació de quelcom altre i abstret.