És indubtable que el moviment dels ballarins és increïble. Tenen una energia i una agilitat immensa, que demostra els anys que porten de pràctica. Si a aCORdo es generava un espai de confiança, aquí la festa i l’exhibició muscular i escultural (han vist mai una coreografia de glutis?) invoca a l’alegria. De fet, contínuament hi ha un espai de contrast: d’entre el grup, algú surt del ball i alenteix el moviment com sentint-se expulsat, com buscant la seva identitat dins de la turba festiva.

La sala de festa arrenca amb un sostre ple de globus gegants. Que esclaten com si fossin pinyates. És la demostració del pas del temps. No s’acabarà fins que no s’apagui la darrera espelma d’aniversari (com el de Lapus lazuli). Fins que no hagi esclatat el darrer globus, tot escampant serpentines coloristes per un bon diàmetre de l’escenari. En aquesta festa de disbauxa hi ha un cert aire d’Extinction rave. La soledat de l’individu insinua una angoixa per sota de l’aire festiu. Realment, la peça acaba cansant de tanta exuberància coreogràfica, com les batalles de la dansa urbana. Afortunadament, els duels són joc, inspiració, no pas competició. Però s’agrairia haver esplaiat més les frustracions, i reconciliacions més enllà de la festa (que és espectacular, però superficial per definició).

Això va de celebracions grupals i angoixes individuals (o de llepades permeses).